Entrevista a una icona de la fotografia

Steve McCurry: «Mai arriscaria la meva vida per una foto»

El fotògraf nord-americà, autor de la famosa imatge de la nena afganesa d’ulls verds, obre la seva primera exposició a Barcelona, a l’espai FotoNostrum, amb dues fotos inèdites de la capital catalana

«Crec que els ulls d’una persona realment expliquen la història de qui és cada un. Són molt expressius i se sumen a la història de la vida d’una persona», assegura a aquest diari Steve McCurry (Filadèlfia, 1950), fotògraf amb 40 anys de carrera a la seva esquena. «Vull que mirin directament perquè el contacte amb mi es converteixi en contacte amb els qui veuen la foto». No en va és l’autor de la famosa fotografia d’una nena afganesa de 12 anys refugiada a Peshawar, Pakistan, el 1984, amb una penetrant i angoixada mirada de color verd que va atrapar el món des de la portada de ‘National Geographic’. «Hi ha una ambigüitat en l’expressió, que crida l’atenció intensament. Ni un somriure, ni unes celles arrufades, una barreja de curiositat i cautela als seus ulls a què la gent respon». És la foto més icònica del nord-americà i no falta en la seva primera exposició a Barcelona, ‘La Volta al Món en 80 Imatges’, que es podrà veure fins al 7 de maig al nou espai FotoNostrum, al carrer de Diputació, 48, mesos abans que casualment repeteixi presència a la capital catalana amb una altra mostra diferent, a la tardor, al Museu del Disseny.

La condició humana

La retrospectiva, formada per 80 fotos en gran format realitzades entre 1981 i 2019, està comissariada per McCurry i per l’empresari i fotògraf argentí Julio Hirsch-Hardy, director de FotoNostrum, que destaca la «interpretació visual audaç i única de la condició humana» del nord-americà, que com Phileas Fogg ha donat la volta al món captant imatges des de l’Afganistan a Tailàndia, passant pel Tibet, el Brasil, Cuba i Cambodja, però també trepitjant ciutats com Nova York, Pompeia o Barcelona, de la qual descobreix a la mostra dos imatges inèdites. Les seves fotos tenen en comú, segons Hirsch-Hardy, «la humanitat que capta i col·loca com a focus central».

La Pedrera i els castellers

No hi ha, admet McCurry en entrevista per ‘e-mail’, cap història oculta per a l’espectador per a aquestes dues fotos de Barcelona. «Totes dues es van prendre en un esdeveniment o en l’espai públic, per la qual cosa no hi ha realment una història de fons. Les vaig seleccionar perquè vaig sentir que eren exclusives de Catalunya». Una és la base d’un castell preparant-se per aixecar una torre humana, que per al fotògraf «simbolitza el treball en equip i la cooperació». En la segona va captar el terrat de la Pedrera, amb una anecdòtica presència humana a la llunyania, amb els famosos ‘guerrers’ de pedra de Gaudí, milers de vegades fotografiats pels turistes. Amb aquesta, afirma, «volia celebrar el treball de Gaudí, un dels artistes i arquitectes més icònics».

Situacions de risc

McCurry ha cobert amb el seu objectiu la guerra de l’Afganistan, la del Golf, va coincidir en el Nova York de l’11-S llançant-se als carrers sota les Torres Bessones, i era a l’estadi de futbol quan els atemptats terroristes de París del 2015. «Cada situació presentava un desafiament únic i era perillosa de diferents maneres. Mai arriscaria la meva vida per una foto –afirma–. Tracto de treballar dins d’un marge de seguretat».

Reconeix haver-se trobat moltes vegades en «situacions impossibles de captar». Però «no penso en termes d’oportunitats perdudes. En la vida sempre n’hi ha». Però entre les que no va desaprofitar, algunes de les que exposa a FotoNostrum, quan va captar a l’Índia, el 1983, un grup de dones al desert durant una tempesta de sorra o, el 2007, un nen corrent per carrerons estrets en l’instant en què els seus peus no toquen el terra. O, a Madagascar el 2019, dos nens jugant amb grans cèrcols sota els baobabs.

La nena afganesa, avui

Algunes fotos, diu sense precisar, li han «passat factura emocional». «L’important és mirar d’avançar de manera positiva i no viure en el passat», afegeix. Potser per això deixa per respondre les preguntes sobre si creu que sense la seva foto, la vida hagués sigut pitjor o millor per a aquella nena afganesa, Sharbat Gula, a qui va tornar a buscar anys després, el 2002. La va trobar, ja casada i amb fills, i va tornar a fotografiar-la. Amb l’arribada dels talibans al poder després de la retirada dels Estats Units del país l’estiu passat va aconseguir refugiar-se a Itàlia.

McCurry ha tornat incomptables vegades a l’Afganistan des que a finals dels 80 i, convivint amb mujahidins, cobrís la invasió russa aconseguint un reportatge fotogràfic que li va valer la Medalla d’Or Robert Capa. Ara, amb els talibans al Govern, lamenta que «la vida és extremadament difícil per als afganesos, però especialment per a les dones» i es mostra «desconsolat per la falta d’oportunitats per a dones i nenes». Bon coneixedor de la zona, assenyala com la seva «principal preocupació, en aquesta època de l’any, les dures condicions hivernals i l’escassetat de menjar». Sobre tornar per documentar amb la seva càmera la vida sota el règim talibà, als seus 72 anys McCurry no dubta. «Tornaré a l’Afganistan quan sigui el moment adequat».

La polèmica dels retocs

Notícies relacionades

Membre de Magnum i guanyador de nombrosos premis, entre els quals quatre World Press Photo, es va veure envoltat en la polèmica quan el 2016 es va descobrir que havia fet retocs en algunes de les seves fotos perquè quedessin més perfectes. Habitualment de poques paraules sobre el tema, passa per alt la pregunta sobre on creu que estan els límits o fins on es pot intervenir en una imatge si no distorsiona el missatge de la foto. Ell es considera, rasa, «un fotògraf».

FotoNostrum, amb 1.000 metres quadrats per a exposició, neix, segons el seu director, amb l’objectiu d’«exhibir tant a grans referents com a fotògrafs emergents» i arriba complementant l’oferta de KBr i Foto Colectania. Després de la de McCurry, seguirà una de temporal de Helmut Newton i ‘Avedon behind the scenes’, un estudi visual de l’estil de treball de Richard Avedon realitzat pel seu col·laborador Gideon Lewin.