Crítica de teatre
‘L’oreneta’, matemàtica sentimental
Després d’haver-se estrenat a 15 països, el drama de Guillem Clua arriba a La Villarroel en versió catalana amb Emma Vilarasau i Dafnis Balduz com a protagonistes
L’expectació era gran. Fa cinc anys arrencava a volar a Londres un elogiat text del dramaturg barceloní més internacional. La versió catalana s’ha fet esperar però ha valgut la pena, perquè arriba a La Villarroel amb els engranatges ben rodats i les millors peces possibles. Mecànica argumental, enginyeria del drama que funciona amb la precisió d’un rellotge construït amb artesania i intuïció. A Guillem Clua li sobra ofici, i en aquesta peça es torna a posar de manifest la seva formidable capacitat per modelar estructures preciosistes al servei d’històries amb valors.
Una professora de cant rep un aspirant a alumne. Li explica que necessita classes, que vol preparar una cançó, ‘L’oreneta’, per cantar-la en la cerimònia d’homenatge a la seva mare morta. Aparentment no es coneixen, però aviat comencem a percebre que la situació no és el que sembla. Amb un matemàtic sentit del ritme i la tensió, la història es va pelant com una ceba, i cada capa és un gir astut que porta fins al clímax expiatori. Tot passa en temps real, una única escena que fa encara més meritori l’encreuament entre versemblança i sentimentalisme desencadenat.
Notícies relacionadesSi a primera fila asseguéssim mestres del melodrama tan dispars com Douglas Sirk, Rainer Fassbinder i Tony Kushner, segur que s’aixecarien a aplaudir entusiasmats. Perquè a més d’arquitectura de manual funcionalista, els fonaments de la peça es revesteixen de política. Clua va escriure aquesta història sobre el dol, la culpa i la redempció a causa de la ràbia per l’atemptat d’Orlando del 2016. Un atac contra un club gai, una matança contra un col·lectiu transformada en un símbol de la desídia moral de la societat, que és el germen de la intolerància.
El director Josep Maria Mestres repeteix després d’haver dirigit la versió madrilenya amb Carmen Maura, que ara passeja el text per París. Així, des de la subtilitat i la invalidació de l’histrionisme, la posada en escena brilla en detalls engegantits per la proximitat de l’escenari a dues bandes. Repeteix també Dafnis Balduz en un paper que no té res de secundari i que sembla fet a mida de la seva capacitat per transmetre tendresa. Emma Vilarasau, per la seva banda, encerta en la dimensió continguda del seu personatge, frenant qualsevol impuls de lluïment innecessari. Seva és la tensió que s’acumula fins a provocar en el públic la llàgrima tan hàbilment buscada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Energies renovables El pàrquing de l’Alcampo de Sant Boi es transformarà en la instal·lació fotovoltaica més potent de l’àrea de Barcelona
- Obligatori per llei La multa que et pot caure per no estar empadronat on vius
- salut mental Els diagnòstics de TDAH entre els adults creixen en els últims anys
- Conflicte a Girona Una família denuncia que un home s’ha quedat d’ocupa en una casa que li van deixar a Llagostera
- LA VISITA BLAUGRANA AL COLISEUM Cinc anys amb un zero a Getafe
- Violència contra les dones Laura Palmer i la por que ens va quedar
- Transparència Hisenda vigilarà més les targetes: demanarà aquestes dades sobre els moviments
- Trump, la Lluna i més enllà
- Aquesta nit Gala dels premis Gaudí
- Premier league Haaland firma una inusual renovació amb el City fins al juny del 2034