Crítica de ‘Sota la pluja’: l’escriptura sensual d’Anna Murià

Notícies relacionades

Mercè Rodoreda, anys d'aprenentatge

Cercas, Bosch i Dueñas coronen un Sant Jordi miraculós i pletòric

Sota el títol ‘Sota la pluja’, Comanegra ha publicat els contes que l’escriptora Anna Murià (1904-2002) va compilar en dos volums, i que comprenen un període que va del 1946, amb ‘Via de l’est, al 1978, amb ‘El país de les fonts’. Editat i prologat per l’escriptora Mercè Ibarz, el compendi incorpora a més dos relats que Murià va guardar per a la novel·la ‘Aquest serà el principi’: ‘Focs de ciutat’ i ‘Haima’. En conjunt permeten fer-se una idea encertada de la prosa a flor de pell d’aquesta autora republicana exiliada a Mèxic, que aboca al paper molts dels dimonis d’aquells temps de somnis llibertaris i d’amor apassionat. A ‘Sota la pluja’, una dona embriagada per la pluja es deixa portar pels seus instints. En canvi, a ‘La noia que no ha estat mai noia’, l’autora aborda un tema tan difícil com els abusos a una menor amb una naturalitat pròpia de l’època.

La sensualitat, fins i tot el lirisme i la vena filosòfica, contrasta amb una mirada nostàlgica. Aquest és el sabor de boca que deixa ‘El país de les fonts’, que tanca el volum. Murià és capaç també de submergir-se en la ciència-ficció en un conte carregat de l’estupor que recorda la sèrie ‘The Twilight Zone’, de Rod Serling. Una de les peces reflecteix una experiència autobiogràfica de l’autora: ‘No’. Aquí apareix el ‘château’ (la mansió de Roissy-en-Brie on va anar a parar un grup d’escriptors després de la guerra i on Murià va conèixer el que seria el seu marit, Agustí Bartra) i permet fer-se la idea de l’ambient que es devia respirar en aquella mansió, on el sentiment de derrota i desorientació no anava disputat amb les passions més intenses. Perquè de nou l’amor, l’amor carnal, pren la davantera, així com la recerca de la felicitat.