Entrevista a Roma

Guerra entre gegants editorials a costa del «tirà» Juli Cèsar

L’escriptor italià Andrea Frediani es converteix amb ‘La sombra de Julio César’ en el nou fitxatge de Planeta per ocupar el buit de Santiago Posteguillo, que a l’abril publicarà a Penguin Random House una nova sèrie sobre el dictatorial polític i militar

Llorenç Osa

A l’Antiga Roma un general necessitava matar 5.000 enemics per aconseguir un ‘triomf’ i poder així tornar victoriós a la capital de l’Imperi. D’aquí que un ambiciós Juli César de 40 anys, governador d’Hispània Ulterior, no tingués cap escrúpol a massacrar militarment unes pacífiques tribus de vetons, assentats entre els rius Durius i Tagus (els actuals Duero i Tajo) per avançar en la seva carrera cap al consolat. «Necessitava, a més, aconseguir un botí amb què saldar els deutes. En tenia moltíssims. Perquè per tenir influència sobre les seves tropes i perquè treballessin al seu servei agafava prestats diners dels oficials per donar-los als soldats. Així, els lligava a tots, uns com a creditors i els altres com a deutors. Per a ell la corrupció va ser fonamental i per fer-ho necessitava molts diners. Les coses no han canviat tant. Heretem els defectes, més que les virtuts, dels antics romans». Ho explica en una entrevista, a un pas del Fòrum i del Colosseu, en ple centre de la Ciutat Eterna, el professor, historiador i escriptor Andrea Frediani (Roma, 1963), autor de la trilogia ‘Dictator’, amb el primer títol dels quals, ‘La sombra de Julio César’ (Espasa), es converteix en el nou fitxatge del grup Planeta per ocupar el buit que ha deixat al seu catàleg un altre paladí de la novel·la històrica, el valencià Santiago Posteguillo.

No és casualitat que el títol de Frediani (publicat a Itàlia el 2010) arribi aquest dimecres a les llibreries espanyoles. S’avança així al retorn del supervendes Posteguillo, que el 5 d’abril llançarà ‘Roma soy yo’, inici d’una ambiciosa sèrie, també sobre Juli Cèsar, al segell Ediciones B del grup rival, Penguin Random House. Allà havia publicat ja l’autor de la trilogia ‘Africanus’ abans de guanyar el 2018 el premi Planeta amb ‘Yo Julia’, a què va seguir ‘Y Julia retó a los dioses’.

Frediani, divulgador i autor de nombrosos assajos abans de saltar a la novel·la, on no ha sigut menys prolífic (assegura que és capaç d’escriure’n una en tres mesos «d’intensa concentració»), va explorar a ‘La sombra de Julio César’, abraçant les llicències que li permet la ficció, un aspecte poc indagat. «Grans escriptors com Max Gallo o Valerio Manfredi havien escrit sobre Cèsar. Però ningú ho ha fet sobre la seva amistat amb Tit Labiè [el seu lloctinent a la guerra de les Gàl·lies], un home fort i dotat que el va ajudar a conquerir la Gàl·lia i a controlar el territori perquè ell no podia ser a tot arreu. Però Labiè va passar al bàndol dels enemics de Cèsar i s’hi va enfrontar perquè anava en contra de la República i ell volia continuar-hi fidel. I va perdre». Tot i que Cèsar tenia bones raons per iniciar la Guerra Civil, assenyala, ja que «si hagués tornat a Roma d’una altra manera podia haver sigut detingut per finançaments ocults a la Gàl·lia».

«La meva ficció és diferent de la història –recalca–. El motiu de la ruptura entre ells no es coneix exactament perquè falta una última part dels ‘Comentaris de la guerra de les Gàl·lies’, que estan mutilats». Hi ha un forat, afegeix, des del final d’aquell, en llatí, ‘De bello gallico’, on encara són amics, fins a l’inici dels ‘Comentaris de la Guerra Civil’ (‘Bellum civile’), els llibres escrits majoritàriament pel mateix Cèsar, on Labiè ja s’ha unit a Pompeu.

Un dictador

«Tothom va estar a l’ombra de Cèsar. Va ser una autòcrata, un tirà. Va encarnar l’absolutisme en un moment de declivi de la democràcia romana. Es va fer elegir com a dictador de per vida. El van matar aquells a qui més havia beneficiat. Tenia una personalitat molt forta. Provocava enveges i hostilitat», desgrana Frediani, per afegir que també era «un progressista, un noble que es va acostar a la gent del poble, que de jove va viure a la Suburra [el barri sòrdid i popular de Roma], perquè tot i que pertanyia a una antiga família de Roma feia temps que no exercien càrrecs públics, que era el que donava diners».

Llàgrimes davant una estàtua d’Alexandre

«Persones que es divinitzen com Cèsar, que es considerava descendent d’Enees i de la deessa Venus i estava convençut que només ell podia salvar Roma de la ruïna en què estava caient, crec que més que amics tenen admiradors o gent que s’hi acosta per interès o conveniència», opina abans d’explicar una anècdota que en defineix l’ambició. «Quan tenia 33 anys i era qüestor, un càrrec mitjà, a Hispània, va veure una estàtua d’Alexandre el Gran i es va posar a plorar. Al preguntar-li per què va dir: “Perquè ell a la meva edat ja ho havia conquerit tot i havia mort i jo encara no he fet res”. Somiava a conquerir Pèrsia, com Alexandre. El van matar 15 dies abans de partir a aquella operació militar».

Era implacable. «Quan una legió es comportava de forma covarda o el decebia la castigava delmant-la, és a dir, triava a dit un home de cada deu, els feia passar per un corredor que havien format els legionaris i aquests els apallissaven fins a la mort –relata–. No va parlar d’aquesta pràctica en els seus escrits perquè volia ser recordat com un gran home i no amb les mans tacades de sang dels seus».

Les dones

Entre intrigues i batalles –no en va Frediani és especialista en història militar– apareixen les dones que envolten Cèsar. A més de la seva filla Júlia, que casarà per conveniència amb el seu enemic Pompeu, i la seva segona dona, Pompeia, que acusa sense proves d’adulteri, hi ha la seva amant Servília, mare de Brutus, futur assassí de Cèsar, que continua estimant-lo malgrat que l’acaba «humiliant». «Va ser una presència constant en la seva vida, sempre a l’ombra, però era més gran que ell i va rebutjar casar-se amb ella. Cleòpatra tenia la meitat d’anys que Cèsar...».

Notícies relacionades

Dona protagonisme també a Veleda, una princesa germànica real. «D’ella no se sap gairebé res i això em permet fantasiejar a l’escriure. Va caure en desgràcia i va ser esclavitzada. Era una dona forta que volia reconstruir i reconquerir el que havia perdut».

La novel·la històrica ja no és un gènere de segment. Els novel·listes han entès que no ha de ser un assaig

Frediani considera que la novel·la històrica «ja no és un gènere de segment». Això va canviar després de la pel·lícula ‘Gladiator’ (2000), quan «els novel·listes van entendre que havien d’escriure de forma més amena i divertida», i després de «Ken Follett, que amb ‘Els pilars de la terra’ va obrir una nova porta i va fer entendre que la novel·la històrica no és un assaig, ple de detalls històrics que avorreixen el lector, sinó una novel·la normal, com les de detectius o romàntiques, però ambientada en una altra època».