Entrevista

El monstre de l’anorèxia, exorcitzat en un còmic

La jove de 26 anys Elisabeth Karin Pavón explica en les vinyetes autobiogràfiques de ‘Comiendo con miedo’ com en l’adolescència va patir i superar un TCA, un trastorn de la conducta alimentària que a Espanya pateixen 400.000 persones

«Avui puc dir que m’he recuperat. Penso en l’Elisabeth de 15 anys i em noto diferent, alliberada. El monstre ja no hi és». Aquest monstre, que representava «la por, l’angoixa i l’ansietat» i la va dominar amb només 13 anys, és l’anorèxia, que ella va rebatejar, en diminutiu, com a Nore. Amb 26 anys, Elisabeth Karin Pavón Rymer-Rythén (Madrid, 1995) debuta en el còmic amb ‘Comiendo con miedo’ (Astronave), unes vinyetes autobiogràfiques en què demostra que «és possible sortir» d’un TCA, trastorn de la conducta alimentària, que a Espanya afecta unes 400.000 persones. «Una de cada cinc, mor», apunta la jove hispanosueca.

Ella va arribar a un estat crític abans de ser ingressada a la unitat psiquiàtrica d’un hospital, a la inquietant Sala Blanca, durant 78 dies. «El meu cor estava malament i em va afectar altres parts del cos, però no vaig ser conscient de la gravetat fins després. I tot i que després ets conscient del perill per a la teva vida, no t’importa, és una manera d’autolesionar-se, com un suïcidi molt lent», confessa. «La gent només veu algú que vol estar prim, però això és només la punta de l’iceberg», afegeix davant una malaltia mental vinculada, sí, a l’alimentació, però que en realitat és la reacció a un problema de fons que sovint té a veure amb les «inseguretats, l’autoexigència, la baixa autoestima i la sensació de descontrol», especialment en l’adolescència. La societat i «la cultura centrada en el cos», amb el bombardeig de missatges sobre el pes ideal i l’operació biquini, i comentaris com «t’has engreixat o t’has aprimat» no ajuden.

«No voler menjar amaga moltes coses, com les emocions i el dolor o les vivències que no pots ni saps gestionar –afegeix Pavón–. Has d’agafar-te a alguna cosa i ho gestiones a través del menjar i controlant el teu cos, el pes, les calories, el que menges, els passos que fas al dia, l’exercici que fas... i apareix aquest monstre, Nore, que constantment hi és i cada cop és més gran. L’anorèxia és una espiral de la qual és molt difícil sortir. És com una addicció, com fumar o beure quan un no està bé».

Altres títols recents

Per ella, que sempre ha llegit còmics i ha dibuixat (va fer un diari il·lustrat on ja sortia el «monstre») i que també treballa amb disseny gràfic, ceràmica i pintura mural, reflectir-ho de forma tan visual amb vinyetes va ser «terapèutic», i espera que ho sigui per als lectors. El debut de Pavón s’afegeix a altres còmics autobiogràfics recents sobre els trastorns de l’alimentació, com ‘Yo, gorda’ (La Cúpula), de Meritxell Bosch, i ‘Yo también quise ser como Ana y Mia’ (Zenith), de Leire Martín Curto, i coincideix amb la publicació de ‘Vivir del aire’ (Planeta), testimoni de la gimnasta d’elit Olatz Rodríguez.

L’anorèxia és una espiral de la qual és molt difícil sortir. És com una addicció, com fumar o beure quan un no està bé

A ‘Comiendo con miedo’, que busca acostar-se tant als joves a partir de 13 anys com al seu entorn familiar i els seus metges, no omet la «crítica amb el tractament que s’aplica contra l’anorèxia». Explica el seu ingrés, amb molt poc pes (mai diu quants quilos per evitar comparacions entre malalts), a la Sala Blanca, una unitat de tractament de desordres alimentaris amb unes normes molt estrictes, un punt carceràries i sense cap sensibilitat, per controlar els pacients. «T’ingressen en un lloc molt hostil. Va ser molt dur i, en el meu cas, va empitjorar la situació, tot i que a altres els va bé. Jo vaig sortir moltíssim pitjor perquè només em van tractar la part física, amb una dieta per engreixar-me. Però el meu cap estava molt malament i quan vaig sortir de la sala el monstre seguia sent-hi».

«Em vaig trobar amb metges i sanitaris molt poc empàtics, alguns de bastant terribles, que deien coses poc apropiades i parlaven sobre el teu cos de forma cruel i crítica. Fa falta un tracte més personal, amb més calma i respecte», es lamenta. D’altres sí que la van ajudar, tot i que li va costar trobar un terapeuta amb un tractament que li funcionés. Va patir successives recaigudes i va arribar a estar ingressada tres vegades.

«Allà dins el monstre no entrava, no hi havia miralls i no em veia. Estava bé, perquè així no podia criticar-me. Però al sortir al carrer tornes a la realitat. S’ha d’anar amb compte per no recaure». Al còmic explica algunes armes per combatre Nore: confiança, amor propi, esperança, autoconeixement, seguretat, metes...

Notícies relacionades

Pavón també creu en la importància de detectar-ho a temps i per això és bàsic l’entorn. «Parlar-ne amb algú de confiança, la mare, una amiga, un germà... quan sorgeixen conductes estranyes cap al menjar i l’exercici. No passa res per reconèixer que t’està passant. S’ha de demanar ajuda, a algú pròxim i/o un professional, perquè és difícil portar-ho sola», constata. Per això, al llibre afegeix un apèndix amb organitzacions i associacions de recolzament de TCA per tot el país a les quals acudir, com, en el seu cas, la Fundació Nadine.

«És important veure que no estàs sola. Hi ha moltíssima gent que pateix per un TCA. És supernormal», recalca abans d’afegir que aquest no serà el seu únic còmic. «Però el pròxim no serà autobiogràfic».