Crítica | ‘The Batman’: la refundació d’una saga en clau turmentada

Cada dècada ha tingut el seu Batman. L’home ratpenat i el seu univers s’han convertit en una espècie de reflex de la societat, tant referent al seu subtext metafòric, com en relació amb els avenços tecnològics que ha viscut la indústria audiovisual i que han anat marcant la seva existència. Així, cada director que s’ha fet càrrec d’ell i cada actor que ho ha interpretat, ha intentat plasmar a través de la seva simbologia el signe dels temps. Després de les dues fites que van suposar els tàndems Tim Burton / Michael Keaton i Christophen Nolan / Christian Bale, ara arriba el format per Matt Reeves i Robert Pattinson. I tot i que semblava impossible junts han aconseguit refundar conceptualment el mite sense per això perdre un àpex de la seva essència. Al contrari, han aconseguit sublimar-la. 

‘The Batman’ és una pel·lícula fosca, profundament desencisada que sembla sintonitzar a la perfecció amb el leitmotiv que suposa el tema ‘Something in the way’ de Nirvana i l’aspecte descurat, malcarat i grunge de Robert Pattinson. Hi ha alguna cosa de l’esperit nihilista dels noranta que sembla connectar amb aquest moment de fàstic en el qual vivim, instal·lats en la desil·lusió d’un món que s’enfonsa davant els nostres ulls i que es converteix en caldo de cultiu silenciós per a l’aparició d’un mal que sotja de forma pacient mentre es dedica a escampar l’odi a través de les xarxes socials i les teories conspiranoiques. Si ‘el cavaller fosc’ va plasmar les conseqüències de l’11-S i l’amenaça islàmica, ‘The Batman’ s’encarrega de posar de manifest el clima de desconfiança actual cap a les autoritats. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En ella ja no hi ha un sol antagonista, sinó que el concepte de dolent es dissemina tant en els baixos fons com en les altes esferes. Gotham City es mostra més ombrívola que mai: un escenari nocturn d’estètica postindustrial atapeït de podridura moral, drogues sintètiques i llums de neó. En ell, Bruce Wayne està més sol i turmentat que mai. No li interessa donar aquesta doble versió de si mateix de magnat i justicier que fins al moment s’havia perpetuat. Està tancat en si mateix, dins d’aquest món obsessiu que el consumeix. 

Matt Reeves ha orquestrat un espectacle cromàtic en negre i vermell aclaparador i dotat d’una imatgeria visual pròpia en la qual es dinamiten les regles del ‘blockbuster’ convencional. Seria massa senzilla la seva comparació amb ‘Seven’ a l’hora d’analitzar la seva aposta pel ‘thriller’ d’investigació ‘noir’ a través de les indagacions detectivesques per les clavegueres d’una ciutat sense llei. Són massa els elements que la diferencien, ja que la narració adquireix el seu propi sentit, gairebé com si es tractés d’un estat mental, un malson BDSM, o una melodia de Nine Inch Nails, dissonant, envoltant i malsana. En contraposició a aquest estat al·lucinatori, la Catwoman que compon Zoë Kravitz es converteix en el cor de la pel·lícula dotant de rabiosa emoció cada una de les seves aparicions. Més que cap altre personatge, en ella es troba la clau evolutiva de la saga.