C. Tangana reinventa l’espectacle de masses al WiZink de Madrid

Conscient de la importància d’aquesta actuació ‘a casa’, l’artista es va envoltar d’una impressionant bateria de convidats, dinamitant per complet el concepte d’estrella de la funció. Pucho es va fer acompanyar, va exercir d’amfitrió i els va donar espai a l’escenari d’una forma profundament generosa.

El concert es va plantejar com si fos vetllada, amb entrant, primer i segon plat i postres, amb un decorat a l’estil d’una cocteleria amb els comensals a les seves taules, set en total, amb llumets i ampolles de whisky i anís, on, entre altres, s’asseien El Niño de Elche, El Bola, membres de la família Carmona i La Húngara, que participarien de forma activa al llarg de tot l’espectacle. Un bar ple de copes, amb bàrman inclòs i amics acompanyats d’una banda, cors, una secció de corda (a una banda) i una de vent (a l’altra) que s’anava movent per tot l’espai. En total, una vintena de músics.

La intimitat de la proposta contrastava amb les dimensions del recinte. Potser per això, diverses càmeres es van encarregar de registrar els detalls, gairebé com si es tractés d’una obra cinematogràfica filmada en directe i emesa en tres pantalles gegants, perquè el públic també es pogués trobar convidat a la reunió d’amics de C. Tangana. En aquest sentit, la posada en escena i la concepció visual (un cop més obra de Little Spain) va resultar fonamental i va ampliar l’imaginari que ja s’havia desplegat en els videoclips i les actuacions gravades com si es tractés d’una sobretaula, així com en la seva actuació en la cerimònia dels últims premis Goya.

Gairebé desaparegut

En l’entrant es van desplegar alguns dels seus ‘hits’ més recents, com ‘Te venero’, amb Rita Payés, ‘La culpa’, amb Omar Montes, o ‘Ateo’, amb la sempre captivadora Nathy Peluso, per acabar la secció amb ‘Demasiada mujer’ més techno, no sense abans deixar el públic afònic al so de ‘Qué coño me ha pasado’, la tornada de ‘Nominao’, en aquest cas sense Jorge Drexler. Tampoc hi va ser present Andrés Calamaro per cantar ‘Hong Kong’. Pucho es va presentar amb ulleres de sol (de Gucci), vestit fosc sense camisa i mocador de seda, d’acord amb la sobrietat dels seus últims temps, movent-se entre les taules i asseient-s’hi, repartint abraçades de bon rotllo, de vegades fins i tot gairebé desapareixent per deixar pas a la seva gent.

El segon acte (en aquest cas, el primer plat, continuant amb la comparació culinària) es va obrir amb la mítica taula plantejada al Tiny Desk de NPR, però en aquest cas de proporcions gegants, en què per descomptat hi van estar convidats Kiko Veneno i Antonio Carmona. C. Tangana al mig, com si es tractés d’una estampa de ‘L’últim sopar’, amb El Niño de Elche i La Húngara, els seus dos escuders. Va ser la secció més improvisada i els temes s’anaven succeint de forma continuada, alguns en forma de ‘medley’, passant de ‘No estamos locos’ a ‘Noches de bohemia’, ‘Aunque tú no lo sepas’ o ‘Volando voy’ (també ‘Corazón partío’), amb ‘Ingobernable’, Me maten’ o ‘Tranquilísimo’.

No hi va haver moment per a l’avorriment. Pucho es va mostrar tranquil, segur de si mateix i de la proposta que estava presentant, original, ambiciosa i contundent. L’escenari era una festa constant. Malgrat la quantitat de gent que s’acumulava, tot semblava desenvolupar-se d’una manera orgànica.

Girar full

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Pràcticament no hi va haver picades d’ullet a la seva anterior faceta rapera i reguetonera. C. Tangana l’ha deixat enrere, ha girat full i només va rescatar algun tema esporàdic com ‘La limo’. Ni rastre de la masculinitat tòxica que destil·laven els seus primers treballs, més enllà d’alguna referència al cul de les dones i la faceta carnal de certes cançons d’‘El madrileño’.

Conscient dels seus punts febles, ha anomenat la gira ‘Sin cantar ni afinar’, un vers de ‘Tu veneno’, una cançó amb El Niño de Elche en què ja es qüestionava la seva faceta artística. Va ser una de les postres en un desplegament perfectament mil·limetrat que va rondar les dues hores. No hi va haver bisos, l’espectacle estava tancat en si mateix, amb uns títols de crèdit per culminar un xou destinat a passar a la història per la seva capacitat de reinventar l’espectacle tradicional de masses.