Pau Riba: «Soc un optimista radical i penso arribar als 100 anys»

Allà, al costat del foc, prop d’un tocadiscs en què reposa la rodanxa de vinil de ‘Transformer’, de Lou Reed, l’autor de ‘Noia de porcellana’ es mostra rialler i prest a les paraules justes, transmetent una espècie d’aplom còsmic, un serè rearmament interior. «Jo soc un optimista radical, de naturalesa, em trobo bé, penso que tinc el futur obert i que arribaré als 100 anys, i que no tinc raons per preocupar-me», medita. Al seu costat, Memi March, la seva parella des de fa 27 anys (i a càrrec dels seus assumptes en qualitat de mànager total), el corregeix. «¡Pau, la setmana passada n’eren 120!». Ell surt al pas. «Estàs equivocada», fa broma. Siguin 20 anys a dalt o a baix, hi ha un llindar. «Ara s’està dient que en el futur viurem per sempre, cosa que no voldria de cap manera», diu Pau Riba. «Amb viure 100 anyets en aquest teatre ja en tens més que suficient. Després ja et comences a avorrir: tot es repeteix, tot ho has vist...»

Crítica al sistema

La nota publicada a les xarxes feia lliscar una crítica al sistema sanitari («molt continguda», apunta la Memi), ja que acusava la «doctora de capçalera» d’haver atribuït els dolors que Riba va tenir durant sis mesos a un efecte psicosomàtic. «Si fos per mi, la doctora estaria denunciada», deixa clar ella, que defuig la diplomàcia. «Jo és que vinc del punk», afegeix (pronunciï’s ‘pank’). «I jo, del ‘punk-creas’», replica ell, en un boig joc de paraules. «Van ser sis mesos trucant a urgències, amb el Pau queixant-se del dolor, ell que no es queixa mai de res i que no és cap paranoic», segueix Memi March. No va ser fins a l’octubre que li van detectar el tumor, i d’allà, a l’ingrés a l’Hospital Municipal de Badalona, i després a Can Ruti.

L’estat avançat del procés descartava l’operació. «Hi va haver moments que semblava que el Pau ja no sortiria d’allà», explica ella. Fins i tot en aquella situació, «no parava de fer bromes, versos a partir de ‘morfina, molt fina, mort fina...’, o dient ‘no sé si em faran un TAC o un ‘atac’». Bon humor, mirant de burlar-se de la tensió. «I tots amb mascaretes, veient-nos només els ulls. Jo li cantava, i em sortien boleros de Machín», se sorprèn. Trucades d’amics com Sisa, a qui Riba va demanar que li cantés ‘El setè cel’ per telèfon.

Nadales galàctiques

Mentre s’esbossava el pla de la quimioteràpia, cobrava forma una via complementària a través de l’Institut Khuab i del doctor Joan Vidal-Jové. Descartades, per inaplicables en el seu cas, les freqüències sonores (hauria sigut una «cura a través de la música», observa ell amb simpatia), van optar per la hipertèrmia: aplicar al tumor altes temperatures. «El doctor ens ha esperançat molt i ens ha dit que hi ha camp per endavant», explica Memi March. Tot això, acompanyat de la morfina, la vitamina C i les sessions de químio.

Aquest sotrac a la seva salut ara per ara no modifica els plans de l’artista, que manté dempeus els seus tres concerts d’aquest desembre (el 23 en el Centre Artesà Tradicionàrius, el 26 a la sala Albéniz, de Tiana, i el 30 en la Cafeteria Slavia, de les Borges Blanques), on posarà el dia, com cada Nadal, les nadales de ‘Jisàs de Netzerit’, amb el seu encreuament de la història sagrada i ‘La guerra de las galaxias’, acompanyat per De Mortimers. «Està tot a punt i actualitzat», assegura Riba. I el 8 de gener serà al Museu-Arxiu, de Malgrat de Mar, amb un altre projecte, PLAN, en què figura Llull Riba March, fill de 19 anys, a càrrec de la bateria.

Història de la música              

Però al marge dels escenaris Pau Riba té gairebé a punt un llibre, ‘Músic icona-clàssica’, subtitulat ‘Història de la música del segle XX (l’electrònica)’ que publicarà l’editorial Males Herbes, que ja va llançar fa uns mesos un altre volum d’intencions poc modestes, ‘Història de l’univers’. Ara es tracta de recórrer una era musical que «comença amb Graham Bell i el telèfon, i que arriba fins al punk, de manera que va de 1876 a 1976», afirma Pau Riba. «I parlant dels instruments, no dels instrumentistes».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I una altra missió avança dia a dia, el seu segon disc amb l’Orquestra Fireluche, després de l’entesa materialitzada en ‘Ataràxia’ (2019). Allà, sobretot, recitarà, tot i que hi haurà «dues o tres cançons» cantades, peces noves com la que dedica a la Memi i una altra per a la filla d’aquesta, l’Aina. «Me la va demanar d’una manera molt especial», informa. «Ella m’està alletant, perquè té un fill de quatre mesos i cada dia em porta un ‘chupito’ de llet». Aquest àlbum inclourà ‘La minyona de Reus’, un tema tradicional que cantava en els seus temps del duo Pau i Jordi, amb el Grup de Folk. «És una mica picantet, perquè parla d’una minyona i d’una lligacama». Joan Amades «es va polir» cançons com aquesta en el seu ‘Costumari català’, fa notar Pau Riba, que no es priva de llançar una de les seves pulles als «atacs puritans que Catalunya sempre ha tingut contra ella mateixa: ‘Això no ho direm en públic, som gent seriosa...’»

Ens acomiadem sense la sensació d’haver-lo importunat gaire després de tot, agraint la seva bona disposició a la conversa i a la ràpida sessió fotogràfica. La químio l’espera en unes hores. «I hem deixat de pensar en el futur, a les gires de l’any que ve», diu la Memi. «El futur és demà, cada dia».