Aquests són els dos fills de Pau Riba que van seguir el seu camí musical

Pauet (50 anys) i Caïm (47) van seguir els passos musicals del seu pare i van formar part de Pastora, grup amb què homenatjaven el cognom de la seva mare i on van viure un gran èxit amb l’enganxosa ‘Lola’ («No me llames Dolores, llámame Lola»). Amb Pastora, el dispers i eclèctic Caïm –que també ha patit l’embat del càncer– es va desprendre «de l’estigma de ser fill de Pau Riba» al cantar en castellà i en un segell que era a Madrid. Ell s’ocupava de la guitarra i les veus. Dolo Beltrán era la cantant, tot un animal escènic. I Pauet s’encarregava de la part audiovisual: les projeccions, gravar en directe el que passava en escena, afegir efectes i introduir bucles d’imatges.

Pastora –va reconèixer Caïm en una entrevista amb EL PERIÓDICO l’abril de l’any passat arran del llançament de ‘Llunes de Plutó’, el seu àlbum més vitalista– no va arribar a separar-se, però amb l’últim disc, ‘Una altra galàxia’, la comunicació amb la companyia era cada vegada més llunyana. «Pauet ho havia deixat i Dolo, em sap greu dir-ho, no em seguia gaire. Em vaig sentir poc recolzat». Alguna vegada han parlat de reprendre el grup.

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Al patriarca Riba no l’entusiasmava Pastora. «Ell ens deia que havíem de donar carnassa als mitjans, però jo hauria preferit que digués que li agradava el que feia el seu fill, res més. En la meva adolescència veia el meu pare i el personatge, que caminava descalç i tot això. Ara tenim poca relació i quan ens trobem encara veig que no ha superat aquest personatge. Viu una mica d’ell», va comentar en aquella entrevista.

Igual que el seu pare, Caïm –que té tres fills– també ha patit l’embat del càncer. En el seu cas, de pròstata. Es va prendre el diagnòstic amb filosofia, tot i que viu entre proves i amb incertesa. Va ser el 2019 i la malaltia, assegura, no li ha «girat el cap». Sort que té una personalitat «amb tendència a no amargar-se i a valorar les coses».