Mor el cantautor Pau Riba

Perdem una ànima lliure de la música, trobador contracultural fins a les últimes conseqüències, ‘hippy’ literal però també punky d’esperit, autor d’algunes obres troncals en una llengua, el català, que ell va despentinar a gust emparentant-la amb el cant àcid, l’electricitat i la crítica a la moral tradicional. 

Aquest imaginari conservador amb efluvis burgesos el va envoltar des del seu naixement i va marcar el seu destí: net dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, però també de l’escriptor Pau Romeva (un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya), Pau Riba, que va néixer accidentalment a Palma el 7 d’agost de 1948, va convertir en cançons les seves pulsions crítiques cap al catalanisme costumista i benpensant.

Davant la inspiració francesa dominant en la Nova Cançó, el jove Riba va mirar ben aviat cap al folk anglosaxó i l’emergent psicodèlia fitxant pel segell Concèntric (del qual va ser dissenyador gràfic), on es va estrenar amb un primerenc epé de tres cançons (‘Taxista’, entre elles). Els Setze Jutges el van rebutjar per la naturalesa assilvestrada de la seva veu, per això mateix va ser promocionat per Concèntric: «Té veu de regadora, però una regadora pot regar tot un jardí».

Bacanal psicodèlica

Acollit per la ‘troupe’ del Grup de Folk i establint allà una entesa amb el també cançoner Jordi Pujol, passant per les armes el repertori tradicional català, va fer explosionar el seu talent visionari en una obra, ‘Dioptria’, concebuda com a doble àlbum, tot i que va veure la llum en dos volums separats.

En el primer, llançat el desembre de 1969, va voler acompanyar-se pel grup Om (incloent-hi la guitarra, encara elèctrica, de Toti Soler, i els teclats del recentment finat Jordi Sabatés) en una bacanal de rock psicodèlic amb flautes bucòliques i marors de rhythm and blues, portador d’invectives antiburgeses i dards cap a figures femenines pintades com a acomodades i reprimides, incloent-hi el clàssic ‘Noia de porcellana’.

El segon ‘Dioptria’, gravat el 1970 després de l’estada de Riba a Formentera, a la platja de Migjorn on va descobrir l’alliberador LSD, va trobar altres còmplices en Sisa i Albert Batiste en un cançoner més folk, hereu de la fresca narrativa d’un Bob Dylan que en aquell temps es va erigir com a alta influència al costat del grup britànic de folk psicodèlic Incredible String Band. Els dos àlbums van precipitar una ruptura de relacions amb Concèntric (airejada en un graciós intercanvi de cartes inclòs al llibret) i van inspirar una posada en escena que, després del veto del Palau de la Música, va acabar trobant encaix en l’avui desaparegut Gran Price del carrer Floridablanca.

‘Dioptria’

‘Dioptria’ es va convertir en peça de culte, tot i que també són ressenyables les obres que la van seguir, començant per ‘Jo, la donya i el gripau’ (favorita del músic), amb el seu folk encantat, gravat miraculosament en la placidesa familiar de la seva casa de Formentera, que no tenia ni aigua corrent ni llum. I d’allà a l’electrificació d’‘Electròccid àcid alquimístic xoc’ (1975) i ‘Licors’ (1977), registrat, en part, al Bananamoon Observatory, del britànic Daevid Allen (Soft Machine, Gong) a Deià (Mallorca).

Un Pau Riba més ‘showman’ que va arribar a connectar amb l’esperit del moviment punk i amb l’emergent ‘underground’ barceloní, com va reflectir el seu pas pel festival Canet Rock, amb el grup Perucho’s. Als 80 va produir, amb més espai de temps, exemplars com ‘Transnarcís’, i als 90 es va interessar per l’electrònica en aliança amb dos dels seus fills, Pauet i Caïm, que van crear el grup musical Pastora i l’àlbum ‘Cosmossoma’.

Notícies relacionades

El cantautor Pau Riba anuncia que té càncer de pàncrees

Barcelona, capital de la innovació social

La maduresa no va treure acidesa a l’artista, que va tornar a intrigar-nos amb ‘Virus laics’ (2008) i amb la seva entesa poètica amb Pascal Comelade a ‘Mosques de colors’ (2013). Sense passar per alt la delirant trama misticoespacial de ‘Nadadales’ (2001), àlbum de nadales endormiscades que donaria peu a un espectacle revisitat any rere any en les dates. I també aquest 2021, quan, després de fer-nos saber la greu condició de la seva malaltia, va riure de la mort i de la seva pròpia ombra en una última sèrie de recitals, com la del Centre Artesà Tradicionàrius, en la qual el públic va poder dispensar-li el comiat sense perdre el somriure.

 Llegeixi l’última entrevista de Pau Riba a EL PERIÓDICO: «Soc un optimista radical i penso arribar als 100 anys».