Crítica de ‘Cyrano’: desafinant un clàssic

‘Cyrano’, la nova pel·lícula de Joe Wright reimagina la cèlebre obra teatral d’Edmond Rostand a la manera d’un musical amb cançons de membres de la banda The National i el nanisme de Peter Dinklage exercint de hàndicap físic del protagonista en lloc de l’habitual nas desmesurat. L’intèrpret captura amb precisió la barreja de fanfarroneria i inseguretat que defineixen Cyrano, i reitera la seva habilitat a l’hora de retratar personatges que utilitzen el sarcasme per amagar el seu sentimentalisme.

Notícies relacionades

‘Cyrano’: el clàssic romàntic reneix en clau de musical

Peter Dinklage: Cinc curiositats de l’actor amb més carisma de ‘Joc de trons’ (i el ‘Cyrano’ més xato)

Malgrat els seus esforços, això sí, la versió de Roxanne que se’ns presenta és la d’una dona tan petulant, egocèntrica i desdenyosa que, inevitablement, fa que l’afany de l’heroi a posar-la en un pedestal el faci semblar un tanoca. I si bé Dinklage és un actor extraordinari, els seus dots per al cant deixen molt a desitjar, en gran part perquè la seva veu no és prou poderosa per transmetre el tipus d’emotivitat exacerbada que defineix els musicals. L’oblidable repertori de temes compostos per The National, dotats d’una actitud dramàtica que no és ni compatible ni complementària amb les exigències del text de Rostand, contribueix a aquest problema.

Estranys

Mentrestant, com de costum en el seu cine, Wright es mostra més interessat a utilitzar el metratge per exhibir el seu gust per l’afectació formal i la sumptuositat visual que a explorar el que hauria de ser el cor de la història. Com a resultat, els personatges que formen el triangle amorós central transmeten la sensació de ser estranys els uns per als altres en tot moment, malgrat la insistència amb què el guió i les cançons miren de convèncer-nos de la intensitat de les seves passions recíproques.