‘Impera’, de Ghost, un àlbum premonitori sobre l’auge i caiguda de les superpotències

Caldrà començar a atribuir poders sobrenaturals a Tobias Forge, Papa Emeritus IV, el gran senyor i summe Pontífex que dicta els designis de Ghost des del seu naixement, des de fa més d’una dècada. Perquè el cinquè àlbum de la banda sueca, ‘Impera’, versa sobre el destí de les superpotències, després que Forge procedís a llegir un llibre titulat ‘The rule of empires’, de Timothy H. Parsons, en què el subtítol anuncia ambicioses interpretacions sobre l’auge i caiguda dels imperis: «Qui els va construir, qui els va sostenir i per què sempre cauen».

Cos conceptual dramàticament oportú aquests dies, que dona cobertura al disc amb què Ghost pretén consumar el seu pla de dominació mundial, com si la banda fos, al seu torn, un d’aquests colossos de la història, llest per estrenar el seu període d’esplendor. L’armament està preparat: superproducció refulgent firmada per Klas Åhlund (un home amb fort ascendent pop: Robyn, Katy Perry, Mika) i maneig conscienciós de ‘riffs’ XXXL, cors ‘bigger than life’ i dinàmiques aclaparadores. Ghost augmenta la seva aposta per un ‘arena rock’ amb arrels en els 80, que ja s’havia observat en el trànsit progressiu cap a l’accessibilitat de l’anterior àlbum, ‘Prequelle’ (2018), on algunes de les cançons haurien fet feliços Bjorn Ulvaeus i Benny Anderson.

Xoc rock rearmat

‘Impera’ porta al límit l’espectacularitat sònica de Ghost, si bé no deixa de sorprendre que els motllos que s’utilitzen remetin a un llenguatge aparentment superat, el xoc rock més AOR de l’Alice Cooper tardà i l’‘hair metal’ d’estadis. Anem cap allà en la pista de teclats i la tornada superpop de ‘Spillways’, i d’allà a aquest encreuament de Boston i l’aquelarre ‘power metal’ de ‘Watcher in the sky’ o a les guitarres seques i els ‘gags’ melòdics, tot això digne de Def Leppard, a ‘Griftwood’.

Pel que fa a les balades, Ghost resulta una mica més aventurat a ‘Darkness at the heart of my love’, amb els arpegis de guitarra i la tonada circumspecta. I a la inevitable secció de composicions intricades, menció per a ‘Call me little sunshine’, de redoblada massa coral i oberta a aturades litúrgiques, i el número de comiat, ‘Respite on the spitalfields’, amb una tornada melodramàtica a què agafar-se i un extravagant solo de guitarra com a fosa en negre. Ghost hi llueix la digna resignació del tità en retirada: «Res dura per sempre / lliscarem suaument en la nit».

‘Impera’ garanteix la gratificació als amics del rock efectista, subgènere ric en clixés en què Ghost senyoreja a discreció. Per culminar el recorregut de l’arena rock només li falta presumir de l’ingredient definitiu, el gran públic: podrem comprovar-ho el 7 de maig al Palau Olímpic de Badalona, el recinte de més aforament a Catalunya que fins ara hagi acollit el grup. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Altres discos de la setmana

Al seu quart elapé, el cantant australià es planteja el repte d’abordar un assumpte tan greu com la crisi dels opioides a través d’unes cançons de pop lleuger trufades de rimes enginyoses. El resultat és desconcertant i deixa l’oient amb el dubte de si Cameron es pren la qüestió seriosament, però encerts inapel·lables com la commovedora ‘Dead eyes’ o la cançó que dona títol al disc (amb la presència de Jason Williamson, de Sleaford Mods) conviden a no perdre-li la pista. Rafael Tapounet

Aquesta cantant i guitarrista basca establerta a Barcelona, que ha acompanyat veus com Amaia Romero i Queralt Lahoz, desplega en el seu debut llarg un cançoner d’intimitats i daurada serenitat, on la veu de distància talla i les cordes de niló es fonen amb un espartà halo domèstic. Peces que t’enreden amb els arpegis i les esgarrapades rítmiques, acudint a una estètica de mínims que transfereix força interior, amb pulcritud vocal, narrativa de doble fons i brots d’ironia. J. B.

Notícies relacionades

Rosalía publica ‘Hentai’, una oda al penis del seu amant

Barcelona, capital de la innovació social

Melissa Aldana toca i tot flueix. I aquest fluir és el que queda, cosa que deixa empremta. En ‘12 Stars’, gravat a quintet, hi ha molt amb què fixar-se: hi ha el so que treu al saxo tenor, fosc i perfectament esculpit, ple de matisos. I després les composicions: la saxofonista xilena escriu melodies precioses i singulars. Però per damunt de tot, ‘12 Stars’ flueix sense esforç, com si no pogués tenir cap altra forma, com si aquesta música no fos un artefacte cultural, sinó naturalesa. Roger Roca

Des d’un talent vocal envejable, Aleesha ha construït un camí propi en l’escena urbana a Espanya. ‘La Patrona’ significa un pas curt però encertat impulsat des de Miami, on l’artista eivissenca ha fet noves connexions en vista d’algunes de les col·laboracions (Nicki Nicole, Emilia...). Aquest nou camp base també provoca que hi hagi una capa de nostàlgia en un EP que és honest i directe, i que deixa a Aleesha a prop de l’explosió definitiva. Ignasi Fortuny