‘Obra maestra’ de Juan Tallón: pes, càrrega, f(r)icció i contrapès

Ara entrega Tallón una novel·la de diferent factura que converteix el tot d’una realitat en el paper estripat de la ficció ancorada també en una pèrdua, no ja emocional, com en aquella novel·la, sinó objectual. Una escultura d’acer de gairebé quaranta tones de l’escultor Richard Serra, ‘Equal-Parallel/Guernica-Bengasi’, que li va ser encarregada per a la inauguració del Reina Sofia, es va guardar després en una nau industrial a Arganda del Rey i quan el museu la vol recuperar ningú sap on és.

Tapís d’opinions

El prestigiós escultor fa servir l’acer «de la manera en què l’utilitza la indústria: pes, carrega, fricció, contrapès». I això és el que trobarà el lector en aquest llibre al tractar amb aquests quatre elements narrats des d’una perspectiva també múltiple: s’ha volgut posar la surrealista veritat dels fets (¿com desapareix –o es fa desaparèixer– una escultura així sense deixar rastre?) en una miríada de veus contraposades. El pes d’una pèrdua repartit per una infinitat de personatges que expliquen la seva història i la seva relació amb l’escultura: el mateix Richard Serra, César Aira (sí, el novel·lista), un tal Juan Tallón (sí, l’escriptor que firma el llibre), ministres de cultura, periodistes, vigilants, taxistes, pintors, marxants d’art, funcionaris, historiadors, galeristes, gerents, policies, jutges... La càrrega de la culpa repartida en un elenc de veus que no aconsegueixen recompondre el que va passar perquè ningú sap res o el que en saben no és suficient. La fricció que se li suposa a la literatura repartint i tocant la veritat dels esdeveniments amb el fibló de la ficció, paraula que ha perdut una erra. El contrapès d’un escultor repartint la seva tasca des de la ferma voluntat de «canviar el significat, canviar el significat a través de la percepció, no canviar el significat a través de la bellesa» i que es concep a si mateix com a «un artista del pes, que aspira a convertir allò pesant en lleuger».

Ha sabut Tallón trobar els intersticis creïbles d’una història real increïble en una novel·la que el mèrit més gran que té és el marc d’una estructura trencada en mil trossos. D’aquesta impossibilitat sorgeix la força del llibre. Potser ha pretès Tallón acostar-nos a la nostra pròpia bogeria, com diu una de les felices cites amb què obre els capítols. Si la troben a les llibreries no (se) la perdin.

Notícies relacionades

Juan Tallón: «‘Obra maestra’ és com una pel·lícula de Hitchcock i un homenatge a la meva paciència»

Elionor i l’amor