Perifèrics i consumibles
Repetits versos, repetida sang
Només m’agrada la literatura d’ocasió quan tira pel costat de la sàtira i de la ironia, aquests regustos de la postmodernitat amb què vol acabar la novel·la de Sonia Dalton 'Borges en Estocolmo'. I tampoc em convenç massa la literatura militant perquè tendeix a militar i a limitar més que a crear, perquè fa que els seus lectors semblin ‘militontos’ i perquè acaba per durar menys que allò que la va motivar, malgrat tenir pretensions d’eternitat gairebé tan permanents com el conillet aquell de Duracell™. Literatura d’ocasió i militant, per tant, és una perspectiva que se’m fa bola, com el menjar als nens que són mals menjadors. Però què seria un mateix sense les seves contradiccions. També jo he pecat –no tant com hauria desitjat– de pensament, paraula, obra i omissió. I he escrit pensant en l’actualitat i les seves tenebrositats.
En dies com aquests, tan atziacs i tristos, en els quals la sang tenyeix el riu de la vida i la raó s’enterboleix de tanta xerrameca, en els quals les crides a l’acció semblen imposar-se sense més reflexió que una ordre seguida a la cadena de comandament, en els quals els innocents no troben consol ni llar, en els quals una guerra són totes les guerres, recordo una cosa que vaig escriure per a una altra guerra i per a altres «líders mundials» que fumaven amb una mà havans de preu incalculable amb els peus a sobre de la taula mentre somreien com hienes mentre amb l’altra, segurament, es rascaven les seves parts en un tens equilibri. Eran paraules militants, les meves, és clar. De combat, fins i tot, si no recordo malament el títol que els vaig posar. Les porto ara a la memòria, al paper i a la pantalla. Han canviat els temps, els usos, els formats. Però la realitat és tossuda. I he de repetir-me. Com la història i el botifarró de la meva terra, que es fan amb sang i també es repeteixen (ho va dir en millor vers Ángel González). Jo també em repeteixo.
Quanta veritat guardava el vers de Cernuda «‘ahora la estupidez sucede al crimen’». I miren d’explicar l’inexplicable amb la boca torta i els llavis estrets. Entre dents murmuren que ha sigut necessari. El gest compungit acomiada complaença i no oculta el plaer del treball ben fet. També sol omplir-se’ls la boca amb paraules sonores –la pàtria sol aparèixer bastant, també parlen de déu i els seus miracles– que sense pudor llancen com algun temps abans han llançat bombes sobre gent innocent. A ells, tan discrets els ocupen les xifres; la seva tasca diària adorna amb horror els malsons. Del seu rostre insultant, del seu rictus sever han espantat ja tota innocència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
