Rosalía: «Continua sent incòmode que una dona s’expressi lliurement en el terreny sexual»

Motomami pot significar el que cadascú vulgui, i m’agrada que sigui així. Per a mi motomami és una energia femenina. Em sembla interessantíssim llançar un concepte i la gent comenci a dir ‘una motomami és així’, ‘una motomami és aixà’. Fa que la gent formi part d’una creació, d’allò que significa. Són còmplices.

¿La Rosalía de ‘Motomami’ disfruta més i és menys política que la de ‘El mal querer’?

Hi ha espai per al sentit de l’humor en aquest projecte, mentre que en els anteriors no hi tenia cabuda. Però no em sento especialment còmoda pensant en la meva música com un lloc polític.

Dit d’una altra manera: ‘El mal querer’ era un disc amb discurs feminista i en aquest sentit, polític.

Jo ‘El mal querer’ el vaig fer des d’una necessitat, des d’una pulsió. Després és evident que quan un comparteix la seva música manen els altres, i no seré jo qui els porti la contrària. És interessant veure com cadascú es fa seva la música.

‘Motomami’ vessa fanfarroneria, en la línia del codi iniciat pel rap i que arriba fins a les músiques urbanes.

És cert, tot i que jo més que fanfarroneria, penso que és reafirmació: sé qui soc, em conec i no tinc por de compartir-ho. ‘Motomami’ és un intent de fer una fotografia d’aquests tres últims anys. De com penso, com em sento i les experiències que he viscut. I al final aquesta temàtica de reafirmació és igual de present que l’espiritualitat, la transformació, la sexualitat, el desamor, el desacord, l’estar exposat. L’àlbum és un recull de vivències i reflexions a partir del gir vital que va suposar ‘El mal querer’.

Sembla seduïda no només per la música llatina, sinó per l’univers de la música llatina.

Bé, també em va inspirar molt la cultura nipona. Aquest projecte s’ha fet a Barcelona, Puerto Rico, República Dominicana, Los Angeles, Miami, Nova York... I crec que tot això ha afectat el disc. Que s’hagi gravat en diferents llocs del món fa que sigui com és i soni com sona. El fet que hi hagi ‘spanglish’ és una conseqüència d’haver estat dos anys lluny de casa meva, de la meva família, del lloc on vaig créixer. Es parlava més anglès que espanyol en molts dels llocs on vaig gravar, i al final tot això afecta el meu llapis. He estat molt temps escrivint molt, produint molt i treballant molt a l’estudi en un context diferent, i tot això al final es nota en la música.

¿S’ha sentit impostora en alguna ocasió per utilitzar ‘spanglish’?

Abans que res, el meu treball és honest. O sigui: no. He estat parlant més anglès que espanyol els últims dos anys, així que és inevitable que el meu llapis s’impregni d’això.

A ‘El mal querer’ va tenir un col·laborador (El Guincho) a la producció, mentre que a Motomami en té la tira. ¿Com ha aconseguit certa homogeneïtat sonora?

Em vaig comprometre amb una paleta a nivell de so. Vaig decidir que no hi hauria harmonies vocals, mentre que a ‘El mal querer’ n’hi havia moltes. Vaig decidir que no utilitzaria guitarres, només ‘sintes’, que si hi havia ‘drums’ serien agressius i estarien en primer pla, i que la veu estaria sempre en primer pla al llarg de tot el disc, com una guia. Hi ha molta feina de producció vocal, he intentat empènyer els límits de com produir la meva veu. També hi abunden les estructures asimètriques.

I els greus molt greus.

També. Hi ha alguna cosa en el subgreu que em reconforta. Estic molt agraïda als col·laboradors, però sense la decisió de fa tres anys de ‘jo tiraré endavant aquest projecte, jo faré aquest disc’; sense el compromís, sense les 16 hores que m’he passat cada dia davant d’un ordinador produint, sense haver escrit a casa sola i a l’estudi, sense el meu sacrifici, ‘Motomami’ no existiria.

Per gairebé tot el que ha publicat des de ‘El mal querer’ existia la percepció que s’havia passat del tot al reggaeton i similars. Però a ‘Motomami’ hi ha bolero, flamenc, copla i balades en la tradició de la gran cançó romàntica.

‘Hentai’ va sortir dimecres i ja forma part d’aquest univers de balades. Ha anat així i alguna sorpresa sí que causarà, el contingut.

¿Era la seva intenció amb ‘Hentai’ subvertir la idea de balada amb una lletra sexualment explícita?

Sí. Durant tot el projecte m’he plantejat què és subversiu i què no. A ‘Hentai’ sens dubte el context de l’arranjament musical fa més radical la lletra. Té molt a veure amb el context que alguna cosa es considera subversiu o no. I també amb qui ho digui o ho faci. Em va sorprendre que 15 segons de ’Hentai’ provoquessin el que van provocar. Demostra que continua sent incòmode que una dona s’expressi lliurement en el terreny sexual.

A ‘Hentai’ hi ha acreditats nou compositors de la música. ¿Com es fa una cançó a 18 mans?

Acredito tot déu perquè així de segura soc com a músic. No m’importa que algú només hagi fet un comentari sobre un únic acord; si m’ha servit o m’ha fet pensar, només per això aquesta persona ja ha d’estar acreditada en la cançó. El tema dels crèdits és complicat. Només pel fet que hi hagi un home a la llista de crèdits es donarà per descomptat que la dona ha fet menys feina. És així. I no, jo he capitanejat tot ‘Motomami’. Hi ha dones que com a contrapès no posen llum en els seus col·laboradors. En el meu cas, no deixaré de fer els crèdits segons la meva ètica tot i que això em resti focus com a productora i compositora.

¿És vostè creient? Perquè Déu apareix bastantes vegades a ‘Motomami’.

Sí, clar que sí. La meva àvia és cristiana i des de petita anava a missa amb ella. La nota de veu al final de ‘G3 N15’ és seva.

¿Ha condicionat la seva creativitat ser una artista global sobre qui per tant hi ha unes expectatives de vendes enormes?

He intentat en tot moment concentrar-me a continuar fent música des del mateix lloc que la feia quan vaig començar a fer discos. A aquest tipus de pensament no li he donat cap importància. Jo vull continuar passant-m’ho bé, vull continuar creixent com a músic, vull seguir-me empenyent-me a mi mateixa, i després passarà el que Déu vulgui. L’únic que tinc clar sobre la meva música és que vull que sigui emocionant

¿Què significa per a vostè el Julio Iglesias de la dècada de 1970, citat en ‘Chicken teriyaki’?

És una icona. Aquesta línia se’m va acudir menjant en un hotel de Nova York al recordar una foto que em va enviar la meva germana on surt Julio menjant truita de patates i Kentucky Fried Chicken ¡al seu jet! Em fascina i em pixo de riure en el millor dels sentits amb aquesta imatge. És una llegenda, com la Naomi Campbell dels 90.

Notícies relacionades

Rosalía canta al pollastre ‘teriyaki’: tots els secrets d’aquest plat i cinc restaurants on tastar-lo

Barcelona, capital de la innovació social

¿Li sembla ‘El madrileño’, de C. Tangana, un disc conservador?

No l’he escoltat.