El relleu d’‘El mal querer’
‘Motomami’, el nou disc de Rosalía, cançó a cançó
Reggaeton d’avantguarda i balades bromoses conviuen amb el traç flamenc, l’homenatge al bolero i la picada d’ullet a la copla en l’atrevit tercer disc de la cantant i compositora de Sant Esteve Sesrovires
‘Saoko’
‘Motomami’ t’assalta sense preàmbuls: línia de greus reguetoners amb regust sinistre i tensió rítmica aparatosa, via interludi de jazz ‘avantgarde’. Amb pulsió popular i tall innovador. Rosalía llenguallarga, agressiva, adverteix qui pogués esperar una continuació justa d’‘El mal querer’: «Yo soy muy mía/ Yo me transformo/ Una mariposa/ Yo me transformo». Tisorada a tot el que sobra i limita: «fuck l’estil». La veu afrollatina ‘saoco’ (sabor, ritme, alegria), insinua una picada d’ullet al tema de Daddy Yankee i Wisin el 2004.
‘Candy’
Reggaeton, sí, amb capes de teclats còsmiques i introducció entre sensual i litúrgica, de relleus r’n’b, abraçant una lletra en què Rosalía ens parla d’una fosa sentimental substituint la melancolia per una lànguida mala llet: «Ya no me acuerdo de tu cara/ La forma de tu cuerpo ni aunque la pensara».
‘La fama’
El que va ser el primer ‘single’ de l’àlbum és una batxata sinuosa que ens parla de la celebritat amb distant escepticisme. Rosalía, encantadora de serps a la foguera de les vanitats, comparteix estrofes amb The Weeknd. Seductor artefacte en què s’involucren, a més de nou autors, uns altres vuit productors, del recuperat El Guincho a l’ubic porto-riqueny Tainy.
‘Bulerías’
La pista més flamenca, rendint homenatge a ‘La niña de fuego’, zambra de Quintero, León i Quiroga que va fer seva Manolo Caracol. Altres mencions explícites (i transversals): a la Niña Pastori, José Mercé, Lil’ Kim, Tego Calderón i M.I.A. Poder ‘jondo’, amb xivarri i ‘autotune’, cuinat amb Chiqui de la Línea, mestre de Rosalía a l’ESMUC.
‘Chicken teriyaki’
El pollastre a la japonesa, com a pretext d’un número de botiga de joguines reguetonera llest per a Tik Tok, amb la seva tornada pesada i la seva coreografia amb mímica felina. Dos minuts i dos segons de jocs de paraules en cascada (teriyaki, maki, Kawasaki), armats per divertir, senzills i crus, de graciosa entonació amb sornegueria (tot i que bé pot ser el tema que fabriqui més odiadors). El senyor nòvio, Rauw Alejandro, figura entre els set coautors.
‘Hentai’
Comença com una balada amb aires de vell estàndard americà i acaba entre ràfegues de metralla electrònica. Una dolça Rosalía canta embadalida al sexe dur, casant el verb ‘xingar’ amb Déu i deixant anar rimes molt plàstiques («enamorada de tu pistola/ roja amapola»). Càlida però disruptiva, llança una de les moltes senyals a la cultura japonesa: la paraula ‘hentai’ (perversió), al·ludeix a la pornografia en el manga i l’anime.
‘Bizcochito’
Un exemplar revoltós, d’enganxosa i infantil taral·la, i complexió electrònica seca i minimal, en què ella va deixant anar declaracions de principis amb despreocupació: «No basé mi carrera en tener hits/ Tengo hits porque yo senté las bases», rapeja traient pit. Tema inclòs a la banda sonora del vídeo joc ‘Gran Turismo 7’, de PlayStation.
‘G3 N15’
Nova aturada: aquí, en forma de monòleg vulnerable sobre la seva llarga estada a Los Angeles, en temps de pandèmia, lluny de la seva família. Cant sobre una capa d’òrgan oberta a pessics urbans, càlid i purificador, que deriva en una nota de veu de la seva àvia en català, en què aquesta li destaca la importància de Déu i de la família, i l’anima a seguir endavant en aquest «món molt complicat» de la professió musical.
‘Motomami’
L’esperit de l’àlbum, condensat en un minut de ‘patchwork’ líric (rimant tatami amb tsunami, origami i sashimi) sobre un compassat reg electrònic amb subtil matís de jazz i un reeixit joc de ganxos onomatopeics. La ‘motomami’ mira amb altivesa les imitacions: «A cada copia que ves/ Tú dale tu bendición/ Yo no quiero competir/ si no hay comparación».
‘Diablo’
El cant flamenc torna a treure el cap avenint-se molt amb la cadència llatina, casant el melisma amb la veu processada, de tacte robòtic i infantilitzat, en una peça que avança cap a un clima fantasmal, amb trets de l’electrònica flotant de James Blake, coautor de la peça. Apunts sobre l’èxit, els diners i l’espiritualitat: «La bala de Dios juega en la ruleta/ Tú no has vigilao, se ha ido tu pureza».
‘Delirio de grandeza’
La fama, de nou en el punt de mira en aquesta revisió una mica pujada de tempo del bolero cubà de Carlos Querol (1920-91), que Justo Betancourt va gravar el 1968. Rosalía, a l'estil de diva tropical, amb orquestra frondosa, assenyala qui es va deixar encegar per l’or. Classicisme llatí de saló que, al tram final, acull interferències via sample de Delirious amb el rapejat de Soulja Boy.
‘Cuuuuuuuute’
Una de les pistes més abruptes, amb greus d’alt octanatge i turbo-tornada monocord (keep it cute, manito, keep it cute) en sec contrast amb el gir balsàmic a compte de les «mariposas sueltas por la calle», que «para verlas tienes que salir». Una peça de tall radical, la més allunyada de qualsevol noció del ‘mainstream’, de nou tocada per la mística: «que aquí el mejor artista es Dios».
‘Como un G’
Al pol oposat, aquesta seqüència atmosfèrica introspectiva sobre la qual Rosalía aboca les seves tribulacions sentimentals. Res de balades canòniques: el sentit cant al piano (que toca James Blake) deriva en un murmuri de fons sobre el qual la seva veu canvia i es fon amb la màquina fins a invocar la innocència amb una taral·la infantil. Delicada obra d’enginyeria.
‘Abcdefg’
No és una cançó, sinó el recitat de l’‘alfabet Motomami’. Esquetx amb què Rosalía ens situa en el seu imaginari: la A «de alfa, altura, alien», la B de «bandida», la C de «coqueta» ... La intel·ligència artificial ocupa la I; Willie Colón, la W, i la Z és «de zarzamora, o de zapateao, o de zorra también».
‘La combi Versace’
Notícies relacionadesUn altre aliatge d’electrònica bromosa amb ritme reguetoner, que porta aquest gènere llatí a un estadi de certa abstracció, violentada pel rapejat de la dominicana Tokischa. Nova cita als clàssics: la parella s’imagina una festa amb la Fania i un dels seus creadors, Jerry Masucci.
‘Sakura’
Si ‘Saoko’ obria el disc amb fanfarroneria, ‘Sakura’ el tanca com un cant a la fragilitat, i acudeix simbòlicament al cirerer florit (significat del títol del tema en japonès) per recordar en veu alta que «ser una popstar/ nunca te dura». Cançó que aborda com una vella ‘copla’, que recupera la dicció flamenca sobre una base mat de teclats. Lluïment vocal com a últim senyal, entre aplaudiments enllaunats una mica paròdics, com sortits d’un estadi, d’una Rosalía conscient de la condició tràgica de l’artista i que adverteix de la possibilitat de trencar-se.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
