Xarim Aresté: «Fent música se’m passa la gana»

El títol de l’àlbum, ‘Ses entranyes’, ens suggereix un contingut visceral. ¿I aquest article ‘salat’, tan propi del català de les Balears?

És perquè tots els membres de la banda són mallorquins menys jo, i els he fet un homenatge. El tema ‘Ses entranyes’ és antic: ve de l’època de Very Pomelo. A la banda hi ha Richard Sohn i Pep Garau, dos ‘pomelos’, amb Tomeu Garcías, Joan Garcías i Enric Fuster. Aquesta vegada vaig tenir molt clar que volia anar a l’estudi amb ells i fer una cosa que feia molt temps que desitjava fer: gravar un disc com qui fa una truita de patates. La vam fer i ens la vam menjar allà mateix. El vam gravar en un dia i mig.

Tot i que toca amb dos ‘pomelos’, el que fan ara és bastant diferent, més serè i allunyat d’aquell punt de galimaties rumber i rocker.

Jo no sento que sigui diferent. Entre les cançons que he descartat ara n’hi ha algunes que són molt diferents, humorístiques, per exemple. Hi ha hagut improvisació: jo em preparava una llista de cançons i anava dient ‘ara toquem aquesta’, sabent que sorgiria la màgia, perquè com més espai deixes per a la creació, més hi surts guanyant. Confio en l’instint. No hi havia temps per pensar; l’energia era molt potent, hi va haver cert vertigen, i així va sortir el disc, més pel fetge que per la ment.

¿I la temàtica de les cançons?

Només n’hi ha una de possible ara mateix, i és que sento que estem molt perduts en el món que ens envolta. Ningú s’estima. Tothom es menysprea fins i tot a si mateix, i no sabem a què agafar-nos. Tot s’esfondra perquè la primera pedra no és prou sòlida, i la busquem fora, en la política, en els líders. Jo estic segur que aquesta autoritat és dins. Fora només trobarem el caos. Tota la meva vida, la música m’ha servit per a això, per localitzar la meva veu interna.

¿Qui és el «boig» que «baixa del tren cridant»?

L’únic que diu la veritat. Al boig no li fa por respirar. L’utilitzo com algú que diu el que pensa o, més ben dit, que diu el que sent.

Fa uns anys ens parlava de les ruptures generacionals en la música com una cosa interessant, però el seu camí segueix dins dels marges de la gran tradició del rock i voltants.

Jo m’alegro que la gent jove no vulgui saber res de nosaltres.

Si el reggaeton, el trap o el drill ofenen els vells rockers, serà que fan bé.

Exactament, el rock’n’roll era això, i el jazz, i Beethoven, i Mozart. Tota l’estona. Però jo en aquest disc he intentat despullar la meva música. En un altre moment vaig fer una recerca més mental, volent trencar amb alguna cosa, però aquí no he tingut cap intenció. Només despullar. És el que faig, de forma natural. Podria fer moltes coses si volgués: tocar una buleria o electrònica, però al final, truques als amics i, tot i que podríem quedar per menjar sushi, el més comú és que comprem unes pizzes o fem una truita de patates.

Les músiques festives són les que arrasen en l’escena catalana, a partir de les festes majors. ¿El fa sentir-se desubicat?

Això explica com som, que només anem a un concert quan hi ha festa major, i si és gratuït, a ser possible. A molts pobles no es consumeix música de cap altra manera. I és impossible sobreviure fora d’aquest escenari. Jo confio en la providència. De vegades em diuen que soc molt productiu, però m’adono que fent música se’m passa la gana, perquè de vegades no en tinc prou per menjar, i en lloc de menjar, faig un disc. El meu sistema fa ‘blup’, i puc aguantar. Quan portes un parell de dies així, arribes a aquest estadi: t’oblides del temps i que tens un cos.

Viure de la música costa, però viure de la música pròpia és heroic. Vostè va arribar a ser un pluriocupat de moltes bandes.

Hi va haver un moment en què tot va coincidir i estava en cinc o sis bandes: Sanjosex, Pantanito, Carles Mestre i la Sinfònica de Gavà, Maika Makovski, Sopa de Cabra... I Very Pomelo. Tot això es va fer i es va desfer sol. M’he anat dedicant més a les meves coses, però no descarto tornar a ajuntar-me amb altres músics. De fet, fa poc vaig fer un vinil amb Fenomen Orkesta Calanda. Estem intentant trobar concerts, però un del grup viu al País Basc i és difícil.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ara molts músics fan col·laboracions a la ràdio, seccions o programes.

Això m’interessa relativament. Sí que estic pintant, i he escrit una novel·la que sortirà al setembre. No puc dir gaire cosa encara, encara estic tocant detalls. Però segurament tinc més futur amb la literatura que amb la música. La literatura sí que és una indústria de veritat. La música no ho és.