Ovació a Carla Simón i la seva miraculosa ‘Alcarràs’ al Festival de Màlaga

Des que Víctor Erice va deixar de fer pel·lícules, un buit es va apoderar del cine espanyol. Aquesta capacitat de capturar el temps, l’esdevenir de la vida, de pintar les emocions humanes a través de les imatges va quedar òrfena. Ara, és Carla Simón qui recull el testimoni del mestre per obrar aquest miracle que és ‘Alcarràs’. La directora tornava a Màlaga, on el seu ‘Estiu 1993’ es va convertir en absoluta vencedora el 2017, per presentar per primera vegada a Espanya la pel·lícula amb què ha fet història al guanyar l’Os d’Or de Berlín. 

La rebuda ha sigut apoteòsica aquest dissabte en un passi a les 8.30 del matí en què el públic ha contingut la respiració des dels primers compassos fins a desembocar a les llàgrimes i els aplaudiments a l’acabar una projecció que sens dubte s’ha convertit en un d’aquells moments màgics i especials que només es passen, potser, una vegada en la vida: assistir en directe a la constatació que ens trobem davant una mirada portentosa, lúcida, generosa capaç de compondre l’obra mestra incontestable que tant necessitava el nostre cine. 

Carla Simón ha dit en la roda de premsa posterior que en el seu imaginari hi havia present el neorealisme italià (ha citat ‘L’arbre dels esclops’, dels germans Taviani) per la capacitat per capturar la veritat de manera invisible. És el que ha intentat (i aconseguit) a ‘Alcarràs’ a l’articular un dispositiu coral en què una família s’enfronta al final d’una era, la de la seva feina com a agricultors en una terra que després de cultivar durant generacions, serà destinada a allotjar plaques solars. 

«Jo volia que la pel·lícula tingués un final feliç, però em vaig adonar que hi ha molt poca esperança al sector de l’agricultura tradicional. S’ha implantat un model massiu i la terra no es cuida amb la mateixa cura i sembla que estem condemnats que l’ofici més antic del món desaparegui». 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En allò que es manté optimista és en el poder de la família, el tema que ha vertebrat les seves dues pel·lícules. Per construir la d’’Alcarràs’, el clan dels Solà, va passar per un procés de càsting complicat. Volia mantenir l’accent de la regió, que els adults fossin treballadors reals de la terra, perquè només ells saben com moure’s allà, com recollir de forma adequada un préssec de l’arbre, amb la mateixa delicadesa amb què ella filma les escenes de la pel·lícula, atapeïda de detalls minúsculs i de coreografies grupals en què tot adquireix un sentit, en què cada personatge té el seu espai i a través dels seus respectius ulls veiem els conflictes d’una determinada manera. El canvi a què s’enfronten els desestabilitzarà i les tensions els faran esquerdar-se d’una manera o una altra, però al final, estaran junts des de la comprensió i el respecte a les emocions individuals. 

El mecanisme narratiu resulta tan complex com alhora profundament transparent al veure-ho a la pantalla. La seva puresa arriba a una màxima destil·lació, sense impostura, sense artificis. Tot és essència a ‘Alcarràs’, nèctar poètic que acaricia, commociona, dol i ens enfronta a una realitat que desarma, des del microscòpic a l’infinit, de l’íntim a l’universal.