Daniel Guzmán accentua el factor còmic del seu cine picaresc a ‘Canallas’

El cine de Carla Simón i el de Daniel Guzmán no s’assemblen en pràcticament res, però hi ha una cosa que connecta ‘Alcarràs’ i ‘Canallas’, i és la barreja entre la realitat i la ficció i el joc que s’estableix entre totes dues, fins al punt que les barreres es difuminen. ¿Què és veritat i què és mentida a la nova pel·lícula de Guzmán? Mai ho sabrem i, en part, allà hi ha la gràcia.  

En la seva opera prima ‘A cambio de nada’el director va establir les bases del seu estil: històries d’extraradi, personatges pícars, conflictes socials i una barreja entre cruesa i tendresa. Ara repeteix un mecanisme similar a ‘Canallas’, però abordant el gènere de la comèdia gairebé en estat pur. El protagonista és Joaquín González, i està interpretat pel mateix Joaquín González, al que Guzmán va conèixer quan era un adolescent. Un paio que intenta prosperar a base de tripijocs i a qui tot li surt malament. Es ficarà en un embolic, i aquest el portarà a un altre, i a un altre més, fins que estigui amb l’aigua fins al coll posant en perill tot el seu nucli familiar: la seva mare Esther i la seva filla Brenda (que també ho són a la vida real) i el seu germà expert en wing-chun. Al seu costat, dos amics de la infància, Luismi (Luis Tosar) i ‘el Brujo’ (el mateix Guzmán), gens recomanables. Com ja passava en ‘A cambio de nada’ amb la seva pròpia àvia, el director sap treure el millor dels actors no professionals ancians. En aquesta ocasió, Esther (que ha mort recentment) es converteix en l’ànima de la pel·lícula al costat del seu nòvio moter Jacinto, els dos amos dels millors gags.

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Anagrama suspèn de forma indefinida la distribució del llibre sobre Bretón

«Volíem riure’ns una mica de nosaltres mateixos. En Joaquín semblava que es concentraven bona part de les misèries i el patetisme de l’Espanya que hem transitat en els últims temps i la intenció era adscriure’s a l’humor popular», ha dit Daniel Guzmán en la roda de premsa posterior a la projecció de la pel·lícula. El director volia fer una cosa diferent, experimentar, arriscar, jugar-se-la. «No sabíem què hi sortiria, si una meravella o una merda», ha dit Luis Tosar.

La complicitat del públic durant la projecció i les rialles generalitzades sembla que han donat el seu veredicte.