Jenn Díaz: «Aquesta serà la meva última legislatura a la política institucional»

¿Sent que la seva trajectòria política ha impregnat la seva feina com a novel·lista?

He treballat molt perquè no sigui així. La majoria dels personatges d’’Els possessius’ no segueixen els valors que jo defenso a la política institucional i a l’activisme feminista. I està bé que així sigui perquè han de prendre el seu camí i no són allà per defensar les meves tesis.

La novel·la segueix dues germanes, Agneta i Emma. La primera s’ha divorciat i el tema de l’obsolescència de l’amor romàntic i del model tradicional de parella es pot dir que és el motor de la novel·la.

Sí, els personatges no actuen segons els meus valors, però la novel·la és política en tant que posa el focus en la vida domèstica i en les relacions personals, aquesta esfera que les dretes encara consideren íntima i així perpetuen la trampa. A l’obra he volgut plantejar diversos xocs entre personatges de diferents generacions sobre temes com l’amor, el matrimoni i la convivència. La idea és que la família nuclear ens ha fet organitzar-nos socialment d’una única manera i la generació de la meva edat o l’anterior comencem a plantejar-nos que aquest model no ens serveix i que hem de crear nous referents.

¿Hi ha alguna experiència íntima darrere de la ficció?

La meva pròpia separació. Vaig escriure aquesta novel·la després de divorciar-me. El text que escriu Agneta quan arriba al seu nou pis de soltera és la meva arribada al meu diminut apartament del Raval. Allà hi ha les meves emocions i les meves pors. No és que m’espantin els canvis, però, vaja, vaig passar d’una vida més ordenada a una altra de més incerta. En la ficció, l’autobiografia s’atura allà, després Agneta se’n va a llocs on jo no he estat.

¿Les dones estem construint nous models respecte a la nostra identitat i a les nostres relacions de parella?

Les dones que avui estan en la trentena, com jo, som hereves de circumstàncies de les que és molt difícil desmarcar-se, per això els meus personatges són tan contradictoris. I és fàcil tenir molt clar un marc teòric, però primer hem de treure’ns la motxilla per poder construir un nou marc social amb un adversari que no vol fer aquest canvi.

¿L’adversari és l’home?

Diguem que és el sistema patriarcal. Ara ja ens podem divorciar, ser mares solteres, tenir relacions de tot tipus, viure en comunitats o en tribus, però per arribar a aquests llocs hem de desaprendre els rols marcats.

¿És necessari ser dissident en aquest terreny?

No. Ara hi ha un tant per cent de dones que s’estan plantejant si casar-se, tenir fills, una família nuclear i una hipoteca i potser la resposta és que sí. El que es planteja el feminisme és que no sempre la resposta ha de ser que no, que tinguis davant teu totes les portes obertes, sense haver de veure’t obligada a fer un camí diferent del dels homes.

Respecte a la novel·la, ha escollit un model, la novel·la epistolar, que ja no està de moda. Per no estar-ho, ja ni tan sols s’escriuen cartes.

Jo soc molt fan de les cartes. Les meves dues novel·les epistolars de capçalera són ‘Nubosidad variable’ de Carmen Martín Gaite i ‘La ciutat i la casa’ de Natalia Ginzburg. Tenia moltes ganes d’escriure’n una.

¿El títol ‘Els possessius’ fa al·lusió a les relacions de dependència en les relacions amoroses?

En primera instància és això. De les relacions de poder i dependència en què es mouen els diferents personatges, però també va de pronoms possessius, de com els objectes reflecteixen els nostres sentiments i de com canvia la percepció quan aquests es transformen. Un dels personatges diu: «aquesta era la nostra taula i ara de sobte és la teva taula». És aquesta sensació d’estranyesa.

Amb una trajectòria anterior en castellà, ¿escriure de nou una obra de ficció en català la converteix en una autora catalana?

He escrit aquesta novel·la en català perquè neix d’emocions que he sentit en català. És la meva llengua política però també en la que actualment tinc les meves relacions i vincles més profunds. Però si hagués d’escriure sobre el poble dels meus avis sortiria en castellà. Jo mateixa em versiono al castellà.

Notícies relacionades

La nova meca de l’esport impossible

Gisèle Pelicot, la persona de l’any

¿Haurem d’esperar set anys més per a una nova novel·la de Jenn Díaz?

No, perquè aquesta serà la meva última legislatura. No em penedeixo d’haver-me presentat, ha sigut molt positiu i treballar un temps a la política institucional és una cosa que recomano a tothom però jo soc escriptora i això és el que he de fer.