‘La piel en llamas’: l’obra fundacional del dramaturg Guillem Clua pren vida cinematogràfica

‘La piel en llamas’ va ser l’obra teatral que va impulsar la carrera de Guillem Clua com a dramaturg. La va escriure com a conseqüència de la guerra de l’Iraq i hi va voler bolcar alguns temes que li rondaven des de feia molt temps pel cap, entre els quals, el paper del periodisme en els conflictes bèl·lics i com explicar la veritat quan en realitat tot relat es passa pel filtre de la ficció. 

Ara, vint anys més tard, es converteix en la primera adaptació d’una obra seva i no deixa de resultar paradoxal que s’estreni en aquest Festival de Màlaga just en el moment en què ens trobem submergits en la contesa entre Rússia i Ucraïna. «Els ingredients d’una guerra sempre són els mateixos. Hi ha botxins, que a més sempre solen ser homes, i hi ha víctimes anònimes que ningú recorda, desapareixen perquè no formen part de la història oficial, perquè el relat n’acaba prescindint», compta Guillem Clua en la presentació de la pel·lícula en el certamen. 

El director David Martín Porras va conèixer el text a través d’una alumna, quan feia classes a Los Angeles, que havia vist l’obra representada a Chicago. «Quan vaig arribar a Espanya la vaig llegir i em va sorprendre la quantitat de nivells de lectura que tenia, perquè és una crítica política i social ferotge, parla de com es filtra la informació segons ens interessa i també vaig connectar de forma molt íntima amb el personatge de Salomon, amb aquesta culpa que arrossega, perquè tots hem comès errors i ens agradaria tornar cap enrere en el temps per corregir-los», explica el cineasta. 

A l’obra, dues parelles apareixien parlant en un hotel en el mateix espai escènic. A la pel·lícula, els veiem per separat. D’una banda, Salomon (Óscar Jaenada), que acaba d’arribar al país on va captar una fotografia que el va fer famós, la d’una nena saltant pels aires després d’una explosió, i es troba amb una periodista local (Ella Kweku) per parlar del premi honorífic que està a punt de rebre. De l’altra, un delegat de l’ONU (Fernando Tejero) prometrà salvar la nena malalta d’una jove local, Ida (Lidia Nené) a canvi de favors sexuals i acabarà agredint-la i violant brutalment. «Sens dubte, ni l’obra ni la pel·lícula són amables de veure», diu Guillem Clua. «És molt visceral, i d’alguna manera ens interpel·la constantment en aquest doble diàleg que s’estableix». 

A la pel·lícula es qüestiona el paper de les Nacions Unides en relació amb els països del Tercer Món, així com del marxandatge de les imatges violentes i dels traumes i les ferides que sempre queden per tancar. «Els mitjans ens han insensibilitzat per complet davant els drames de la guerra, i han mercantilitzat amb les imatges. Des que va començar el conflicte amb Ucraïna sembla que hi hagi una competició a les portades dels diaris per veure qui treu la foto més impactant», continua Martín Porras. 

Notícies relacionades

Guillem Clua, dramaturg: «Davant l’onada reaccionària, no ens podem acovardir»

‘L’oreneta’, matemàtica sentimental

Precisament, Guillem Clua va prendre com a inspiració una de les instantànies més famoses del fotoperiodisme, la de la ‘Nena del Napalm’ presa per Nick Ut a Vietman. «Al final la pel·lícula va de quin és el camí per a la construcció de la veritat», diu Guillem Clua. «Vivim en un país capitalista i hi ha una reafirmació de les dinàmiques de poder estratègiques i econòmiques. A partir d’allà, no podem veure el periodisme com una cosa pura, blanca, que ens transmet la realitat sense cap filtre. Fins i tot quan estem veient en directe imatges d’una guerra, hi ha una intenció, normalment la de mostrar la superioritat militar d’Occident. I quan rebem missatges d’una part i de l’altra, hem de tenir en compte aquests filtres. Mai sabrem quina és la realitat, podrà ser més a prop o més lluny dels fets, però sempre és una construcció».

¿Qui diu la veritat en aquesta història? Cada personatge tindrà la seva, i en aquest aspecte, Martín Porras intenta posar de manifest aquests quatre punts de vista a través del que diuen i del que amaguen, del que es veu i del que no. El cercle d’abusos mai acaba, ni tan sols quan tot sembla haver acabat, perquè sempre està allà el trauma enquistat, i la humiliació, la culpa i l’odi envers un mateix i envers els altres.