Leonardo Sbaraglia: «He hagut de despullar-me en tots els sentits»

Quan reps una oferta d’aquestes característiques no pots obviar-la. Et tires a la piscina. Al meu voltant hi havia molta curiositat per saber si acceptaria o no, perquè és un paper molt extrem, amb escenes molt explícites i nus integrals. Però en realitat, tots volien que ho fes, no només el director, Leonardo Brzezicki, sinó també el meu representant, una amiga directora de càsting, Diego Lerman, que havia llegit el guió. Hi havia un consens generalitzat que podia encaixar en aquest paper.

 ¿Per què tothom pensava que podia encaixar en aquest personatge tan allunyat al que havia fet fins al moment?

Suposo que per aquest risc del que parles. És difícil trobar alguna cosa així, perquè calia despullar-se en tots els sentits. Calia estar molt disposat a submergir-te en les teves pròpies vulnerabilitats, a transitar l’abisme. Per a un actor tot això sempre és atractiu, però quan em vaig reunir per primera vegada amb el director, amb Leonardo, em va dir un parell de coses que em van fascinar, una era la seva intenció d’experimentar amb la càmera, i que tinguéssim una relació semblant a la de John Cassavetes i Gena Rowlands, i és clar, això em va semblar increïble.

¿Volia que fos una espècie de Gena Rowlands?

Sí, en el sentit que no hi hagués regles, que hi hagués un espai de catarsi i llibertat a l’hora de rodar. El meu personatge, Santiago, està ficat en una espècie de pou existencial del qual no sap com sortir-ne. Tota l’estona està buscant quin és el sentit de la seva vida, i això d’alguna manera és molt humà, tot i que en el seu cas, es torna una mica profundament nociu. La pel·lícula parla de les ferides que portem dins i a les quals no sabem com enfrontar-nos. ¿Qui no ha estat en algun moment davant un abisme?

A nivell corporal devia ser un paper molt complicat, perquè sempre està en tensió, i fugint sempre cap endavant com si no hi hagués un demà.

En efecte, emprèn un camí de fugida. I, a nivell corporal, de gestualitat, havia d’estar tota l’estona incòmode, perquè no es troba a gust amb si mateix. I no té a veure amb la seva sexualitat, amb què sigui gai. Té a veure amb aquestes ferides de les que parlàvem, i de la necessitat desesperada de sentir-se estimat. I és impossible exigir que t’estimin, mai, sobretot si no t’estimes a tu mateix.

L’ombra de la paternitat fallida és sempre present a la pel·lícula, ja que el seu personatge és pare i no vol repetir amb la seva filla els errors que amb ell va tenir el seu progenitor.

Jo crec que tot això entronca amb el moment que estem vivint. És necessari que l’home es desconstrueixi per complet, perquè la societat ha canviat i no es pot perpetuar el paper patriarcal que tenia fins al moment.

Per això és el personatge que interpreta la jove Miranda de la Serna, el que té les idees més clares.

A l’Argentina fa poc s’ha aprovat la llei de l’avortament i el moviment feminista ha sigut una de les coses més valuoses que li han passat al nostre país en moltíssim temps. Per això estic orgullós que la meva filla, que té 16 anys, estigui vivint aquest moment tan important i que s’involucri, que lluiti pels seus drets i llibertats. És dels joves dels que hem d’aprendre.

Vostè compagina els projectes entre l’Argentina i Espanya. ¿D’on rep més propostes interessants?

 És cert que a Espanya em truquen últimament per a projectes més ‘mainstream’, però també he fet aquí pel·lícules molt interessants com ‘Concursante’, de Rodrigo Cortés, ‘El rey de la montaña’, ‘En la ciudad sin límites’ o ‘Intacto’, de Juan Carlos Fresnadillo. A l’Argentina és que hi ha molt pocs recursos. Aquesta pel·lícula la vam rodar en quatre setmanes, però a canvi vam estar un mes sencer assajant. Sempre hem tingut aquest esperit de supervivència.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo