‘Mi vacío y yo’: la realitat trans explicada de manera íntima

És el que explica ‘Mi vacío y yo’, una pel·lícula que parteix de les experiències personals de Raphaëlle Pérez per endinsar-nos en primera persona sobre què significa la realitat trans. El projecte va començar fa cinc anys, quan Adrián Silvestre, el director, va començar a treballar amb dones del col·lectiu en un taller cinematogràfic. D’aquesta col·laboració n’han sorgit dos treballs, el documental ‘Sedimentos’ i aquesta pel·lícula que bascula entre l’autobiografia i la ficció. «Raphi es va apuntar a aquest curs i em va explicar que estava escrivint relats sobre la seva vida. Quan els vaig llegir em vaig adonar que tenien un potencial cinematogràfic enorme i que ella era una actriu molt orgànica i natural, així que vam començar a donar forma a un guió col·laboratiu en què és ella la que parla en primera persona». 

La pel·lícula va ser seleccionada al Festival de Rotterdam passat i ara concursa en la competició oficial al Festival de Màlaga. En el film acompanyem la protagonista en tot el seu procés d’una manera profundament íntima. Al llarg del camí sorgiran els dubtes, les ensopegades en l’intent desesperat de ser acceptada. «Un dels temes és la mirada de l’altre», continua el director. «Com ens veiem o no ratificats a través dels altres». En efecte, Raphi sent un enorme buit intern, però no para de lluitar per autodescobrir-se, alliberar-se i reivindicar-se. Té trobades amb homes, però no sempre rep el carinyo que espera. En aquest aspecte, les escenes de sexe resulten tan reals com descarnades. «Era una cosa que havia d’aparèixer, no podíem passar-ho per alt. Sense tabús, sense censura, però també sense morbositat». 

Díptic fonamental

Notícies relacionades

Ovació a Carla Simón i la seva miraculosa ‘Alcarràs’ al Festival de Màlaga

‘La piel en llamas’: l’obra fundacional del dramaturg Guillem Clua pren vida cinematogràfica

El director pensa que ja ha passat el moment de debatre la realitat trans al nostre país, ja que la llei d’identitat està aprovada, entrarà en vigor i ara és el moment d’aplicar-la. Silvestre, en aquest sentit, ha compost un díptic fonamental per entendre aquesta qüestió en el nostre present. Si ‘Sedimentos’ mirava al passat i als problemes que van tenir aquestes dones al si de la nostra societat, ‘Mi vacío y yo’ mira al futur. 

El guió ha sigut escrit pel mateix director i Raphi, en col·laboració amb Carlos Marqués-Marcet, ja que necessitaven una mirada aliena després de tants anys involucrats en el projecte. Barcelona es converteix en un escenari més. Raphi viu a la zona de Poblenou i la Torre Agbar apareix de manera omnipresent. «Volíem explorar l’entorn urbà per compondre totes les relacions entre els personatges. Però no era la nostra intenció mostrar la típica Barcelona de postal. En realitat, Raphi, que és francesa, se sent una mica estrangera en aquesta terra, i coincideix a més amb un procés radical de canvi per a ella».