Les anècdotes de l’arriscat rodatge de ‘La cima’, explicades pel director

Un dels films espanyols més particulars de la temporada és La cima, l’últim treball del productor (Blancanieves, Mediterráneo) i director (Alegría, tristeza, Els Totenwackers) Ibon Cormenzana, una cinta sobre alpinisme protagonitzada per Javier Rey (Fariña) i Patricia López Arnaiz, guanyadora del Goya per Ane. La pel·lícula explica l’odissea de Mateo, un home obsessionat per aconseguir arribar al cim de l’Annapurna, una de les muntanyes més altes del món. En el camí tindrà un accident però serà recollit per Ione, una veterana escaladora que ha aconseguit coronar tots els pics de més de 8.000 metres d’altitud i que continua vivint en un refugi pròxim. Junts compartiran la passió per aquest esport mentre ell continua planejant quan intentar l’ascensió.

Està centrada en l’anàlisi psicològica d’aquests dos personatges enamorats d’aquesta afició que es converteix en una pel·lícula d’aventures i transcorre majoritàriament entre la neu i el gel. Conté múltiples escenes en què els personatges han d’executar arriscades accions en condicions adverses. Per tot això és un títol ideal per descobrir les múltiples anècdotes que van sorgir durant el rodatge. El director ens les explica.

-La documentació. «Soc aficionat a l’alpinisme des de fa anys i he llegit moltes biografies d’alpinistes de diferents generacions i he vist molts documentals. A més, l’alpinista català Jordi Tosas ens va introduir de manera més concreta en tota la condició física i la mística de la gent que es dedica a escalar vuitmils».

-Actors escaladors. «Jordi Tosas va participar en la preparació de Javi i Patricia, que van aprendre a escalar en pedra, en gel, a saber clavar una injecció en altura, a moure’s amb naturalitat i facilitat amb piolets i grampons, a respirar pausadament segons l’altura i a entendre des del costat més místic, l’aparent bogeria dels alpinistes, que no és res més que una recerca de connectar-se amb la vida».

-Els especialistes. «Tosas va muntar un equip que va fer les escenes d’acció i Jordi Florensa va fer la difícil tasca de ser-hi allà per gravar-los. També vam tenir recolzament en rodatge d’altres experts, per assegurar-nos que totes les accions fossin naturals en tot moment».

-¿Ione o Edurne? «Ione és basca perquè visualitzo una dona dura, forta, també sensible i comprensiva alhora, com és el cas de la meva mare. És gairebé inconscientment un homenatge a ella, i a totes les dones que, amb la seva fortalesa i malgrat circumstàncies adverses, han aconseguit grans coses. Edurne Pasabán crec que és un referent en què inspirar-se, no només per la seva gesta esportiva, sinó per tenir la valentia i la capacitat de parlar del seu costat fosc, perquè altres persones puguin comprendre’s i suportar situacions psicològiques complicades».

-Un part en streaming. «Diversos membres de l’equip vam agafar la covid però, per sort, la vam passar més o menys bé. El problema va ser que, just un d’aquells dies, la meva nòvia em va trucar amb una gorreta posada des d’una clínica dient que el nadó s’havia avançat i que tocava donar a llum. Per sort, la seva mare estava de reserva i va poder estar amb ella. La matrona va ser molt simpàtica i ens va deixar el seu iPad per poder veure el part en streaming.Vaig estar tancat a l’habitació de l’hotel amb el meu portàtil veient-lo durant una hora i mitja, guiant la meva sogra perquè ajustés bé la càmera de l’iPad. La meva nòvia m’ho ha perdonat però a mi encara em costa perdonar-me».

-L’Annapurna aragonès. «El film es va rodar al Pirineu d’Osca i al francès. Hi ha imatges de l’Annapurna i de muntanyes de l’Himàlaia que, després de molt buscar, hem aconseguit rescatar de pel·lícules documentals per poder integrar-les a la pel·lícula, sobretot en escenes d’acció rodades al Pirineu que, al seu torn, s’incorporen gràcies als efectes digitals amb els fons de l’Himàlaia».

-La gossa. «La gosseta Lurra és el tercer personatge de la història i té un gran protagonisme. Va ser meravellosa en tot moment, ja que sabia exactament el que s’havia de fer gairebé sense que l’hi diguéssim, semblava una gossa màgica».

-La base. «La recreem en un refugi natural que hi ha a Renclusa que va ser el primer refugi que es va fer per a l’ascensió a l’Aneto. L’interior el rodem a una casa de pedra a prop de Benasc perquè volíem mantenir el fred natural per aconseguir que els personatges sentissin aquesta realitat d’estar en aquestes condicions i, al seu torn, que el baf que els sortís de les boques fos real».

-Els efectes. «Alguns dels canvis meteorològics que es poden veure es van fer amb efectes digitals en què van estar molt temps treballant i que crec que s’integren de manera molt natural amb les mateixes imatges de la pel·lícula, estem molt contents amb això. I també hi ha canvis de meteorologia fent servir algunes de les imatges de l’Himàlaia que en el seu moment vam aconseguir».

-El maquillatge. «El treball de maquillatge era molt difícil i a tots ens va semblar espectacular en l’evolució dels dies tancats en aquella tenda de campanya. Estaven obligats a treballar en situacions molt incòmodes a la intempèrie a 15° sota zero intentant maquillar els personatges amb el fred a les mans».

-Escenes de perill. «Els moments de gravació dels plans de Javier i Patricia a la paret de gel els va fer la segona unitat, però havíem de fer algun primer pla amb ells. Vam haver d’ ascendir a una muntanya que tenia una paret de gel molt costeruda. Ens van avisar que el gel estava a punt de trencar-se i que el pendent era molt elevat. També vam haver de baixar alguna vegada del lloc on rodàvem, a gairebé 3.000 metres d’altura, a causa dels grans torbs a 15° sota zero que feien impossible el rodatge i que s’emportaven la tenda volant».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Neu al desert. «Un dia pujàvem a les 7.30 del matí cap a la muntanya on anàvem a rodar escenes amb la neu que havia caigut durant la nit. Vam veure que tenia un color vermellós i ens va estranyar perquè no vèiem el sol i per tant no podia ser l’alba, però semblava bonic. Quan arribem al pàrquing de les pistes d’esquí ens vam adonar que era la muntanya vermella de terra del Sàhara al Pirineu, a més de 1.000 quilòmetres de distància del desert. Amb un somriure a la cara trepitgem la sorra vermella per veure si sota hi havia neu de veritat. I com podia ser d’una altra manera? Vam haver de girar cua i aquell dia no vam poder rodar».

-L’últim pla. «L’últim dia rodem a un pic l’escena més important de la pel·lícula, l’última. Estava emocionat a 20° sota zero amb un torb impressionant que ens arrossegava la neu a la cara i que feia volar la tenda de campanya. Vam haver de deixar-ho perquè era perillós quedar-se allà a dalt. No m’ho podia creure, faltava l’últim pla de la pel·lícula, no podíem tornar-hi i s’havia rodar aquest pla en algun lloc que semblés que estiguéssim a 7.000 metres d’altura a l’Annapurna. Finalment, el director de fotografia em va convèncer per rodar-lo en un lloc que va trobar just al costat del pàrquing i va acabar sent un d’aquests plans màgics que rodes i que mai esperaves que seria així. Sort que Patricia va ser capaç d’oblidar-se d’on era».