Crítica de teatre
‘Luzia’, del Cirque du Soleil: ¡Visca Mèxic, güey!
La prestigiosa companyia de circ torna després de la pandèmia amb un homenatge al país nord-americà amb moments d’enlluernadora plasticitat
Són temps d’epíleg, tant de bo, d’una pandèmia i d’una guerra terrible a l’est d’Europa. Per això hi ha espectacles que exerceixen de teràpia guaridora quan l’ànim està malmès per causes tan aclaparadores. Per aquest camí terapèutic es mou ‘Luzia’, l’espectacle del Cirque du Soleil que ha instal·lat la seva carpa a l’Hospitalet, molt a prop de l’Hospital de Bellvitge. Homenatge a Mèxic i a les seves tradicions, el xou és una festa, com tots els de l’aclamada franquícia canadenca del món del circ. Sempre fascinant, sempre d’un perfeccionisme rotund, aquest espectacle despatxa també moments de bellesa captivadora. Es nota la mà del director de ‘Luzia’, un mestre escènic com Daniele Finzi Pasca, que tan aviat dirigeix espectacles de circ com òperes i cerimònies inaugurals de Jocs Olímpics.
Després de la crisi per la pandèmia que gairebé va provocar la seva dissolució, el Cirque du Soleil ha recuperat un espectacle de 2016 per tornar a muntar la carpa. Disposa d’una carta guanyadora: l’imaginari que envolta un país com Mèxic. Colors, vitalitat, exuberància, també drama... Tot un embolcall lluminós del qual Finzi Pasca treu el millor partit per acompanyar piruetes i acrobàcies que desencadenen l’aplaudiment i la incredulitat. La música en directe, amb la veu cabalosa de Majo Cornejo, suposa també un altre condiment adequat per realçar ‘Luzia’, un títol que surt de la barreja de llum i pluja.
Pluja com la que cau sobre l’escenari a partir d’una cascada d’aigua que irromp, majestuosa, en la primera part. El públic es queda bocabadat. El recurs de l’aigua, hàbilment dosificat, torna a aparèixer en la segona part. És quan, per sobre d’un cenote, Jérome Sordillon desenvolupa el seu exercici de corretges aèries amb un jaguar articulat en escenes de superba plasticitat. Cascades, cenotes i jaguars, el Mèxic del Yucatán. Igual que aquests símbols asteques i maies en la gran estructura circular que presideix l’espai escènic i que va canviant de color.
Sí, són humans i fallen
L’escenari de ‘Luzia’ és giratori i compta amb una plataforma-cinta mòbil que desprèn un contagiós dinamisme. Per allà es desplacen el conjunt d’acròbates que salten en carrusel a través d’estructures de cèrcols. De vegades les fan caure perquè sí, perquè són humans i fallen. Tant és. No ho fan en l’emotiu ‘Adagio’ posterior amb la fina acròbata en l’aire que fan tres portadors amb una sincronia màgica.
Mèxic viu el futbol amb passió i no falta el ball mixt amb la pilota d’Abou Traoré i Emmi Bjorn. També mou una enorme pilota jugant amb el públic, a cop de xiulet, el clown Eric Koller, un brillant mestre de cerimònies. En un número clàssic de circ, el contorsionista Aleksei Goloborodko gairebé provoca angoixa per la manera com retorça el seu cos. Però, ¿té ossos? Costa creure-s’ho. És d’un altre món.
L’apoteosi queda per al tancament de ‘Luzia’ amb els sempre espectaculars gronxadors russos en el qual els llançaments i salts mortals freguen el sostre de la carpa. Gran final circense. Com ho és el sensible final de festa amb l’aparició de tots els artistes a l’escenari. Una imatge col·lectiva, tots quiets com estàtues excepte la cantant i el clown, que sembla evocar els murals del pintor Diego Rivera. ‘Luzia’ ... ¡Visca Mèxic, güey!
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Shopping Black Friday 2022: les millors ofertes d’Amazon
- SHOPPING Helly Hansen té les millors rebaixes d’hivern: ¡a meitat de preu!
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia