CRÍTICA DE LLIBRES

L'aiguamoll dels espies

En la seva nova sèrie negra, Mick Herron aborda amb mordacitat temes com el terrorisme i la seguretat nacional

zentauroepp38743823 a police officer lays flowers passed to him by members of th180910140812

zentauroepp38743823 a police officer lays flowers passed to him by members of th180910140812 / David Mirzoeff

2
Es llegeix en minuts
Marta Marne
Marta Marne

Crítica literaria

Especialista en Gènere negre

Ubicada/t a Lleó

ver +

La Casa de l’Aiguamoll és la destinació dels desterrats del servei d’intel·ligència britànic. Hi acaben els agents que han ficat la pota i que no poden acomiadar sense més ni més. La informació és poder, i resulta més coherent mantenir en plantilla i ben localitzats tots aquells que puguin anar-se’n de la llengua quan no deuen, que buscar-los una altra ocupació. River Cartwright és un d’ells, i passa els seus dies revisant les escombraries d’algun sospitós a l’espera de tornar a Regent’s Park, seu central del’espionatge a Londres. Tot donarà un gir quan descobreixin una emissió via internet a què s’amenaça de tallar el cap en les pròximes 48 hores a un jove que apareix a la pantalla. No es busca obtenir alguna cosa a canvi de la seva vida, tan sols es tracta d’un compte enrere cap a una mort segura.

Notícies relacionades

Amb 'Caballos lentos’, Mick Herron inaugura una sèrie ambientada a la Casa de l’Aiguamoll amb el tema de l’espionatge com a teló de fons. Això sí, abordat des d’un punt de vista mordaç amb converses hilarants per abordar temes molt seriosos com són el terrorisme, la seguretat nacional, la por amb què viu la societat actual i la complexitat de prevenir la mort d’innocents quan el botxí no té por de morir amb ells. 

L’èxit de la novel·la rau en les seves converses intel·ligents, amb un humor negre incòmode

Si l’arrencada de la trama és reposada i amb abundància de detalls sobre el que suposa el dia a dia en aquest lloc, una vegada traspassada la primera part de les tres en què es divideix el llibre, l’acció comença a agafar ritme. Això és possible gràcies a la descripció de situacions en diferents escenaris alhora, ara el que li passa a un personatge, ara el que li passa a l’altre; ara un tiroteig, ara les reflexions del segrestat. La longitud d’aquests fragments es redueix amb el pas de les pàgines aconseguint que el ritme sigui sempre ascendent. La utilització de diàlegs en què s’elimina tot rastre d’acotació suma velocitat lectora, saltant d’una línia a la següent sense parar a agafar aire. L’èxit de la novel·la rau en aquestes converses intel·ligents, amb un humor negre incòmode en vista del qual en ocasions fins i tot resulta violent somriure. Tots aquests elements aconsegueixen una cadència molt estudiada que convida a tota hora a continuar llegint, aconseguint un nou enfocament del gènere més conforme al món en què vivim.