‘Sisters with transistor’: la fascinant (i oblidada) història de les pioneres de la música electrònica

L’enunciat del film és obertament feminista. La seva narradora, Laurie Anderson, una altra figura essencial en el tractament electrònic de la música –tant pop com d’avantguarda– ho deixa clar des del principi: «La tecnologia és una gran alliberadora. Destrueix les estructures de poder. L’atracció de les dones per la música electrònica és natural. No necessitaven l’acceptació dels mitjans dominats pels homes: emissores de ràdio, discogràfiques, sales de concert i promotors. Es podia fer i presentar-la directament al públic. Una llibertat tremenda. Però la història oblida les dones. És una història de silenci».

El treball de Rovner posa veu a aquest silenci. I mai millor dit, ja que, si les imatges d’arxiu són fonamentals, encara ho és més la recuperació de les veus originals d’aquestes compositores dels anys 30, 40, 50 i 60 del segle passat explicant què van fer, per què ho van fer i com ho van fer. El documental comença amb una compositora posterior, Suzanne Ciani, anunciant el seu concert del 30 d’abril de 1974 amb sintetitzador Buchla, creat per Don Buchla, el màxim competidor de Robert Moog. Ciani explica que veu la tecnologia com a propietària absoluta de la creació: el que es maneja no són notes, sinó energia. El relat fa un salt fins als anys 40 amb la fascinant Clara Rockmore explicant com funciona el theremin i assegurant que és més difícil de tocar que el violí... i ella va ser primer violinista. Tocar a l’aire amb ales de papallona, deia Rockmore amb referència al maneig de l’antena i els oscil·ladors amb què es crea la música tan misteriosa i ondulant d’aquest instrument.

Notícies relacionades

Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

Derbyshire relata, en una entrevista realitzada el 1965 al si de la BBC, la seva manera de gravar sons reals i transformar-los amb cintes alentides, o inventar sons que no existeixen, al mateix temps que recorda com el seu amor pels sons abstractes era procedent del soroll de les sirenes antiaèries durant els bombardejos en la Segona Guerra Mundial. Daphne Oram, una altra ‘maga electrònica’ de la BBC, de finals dels 50, creadora d’un gran ventall d’efectes radiofònics, també és molt didàctica quan mostra la creació d’autèntics poemes sonors mitjançant el so obtingut de generadors i transformat amb cintes en bucle. Oram va crear el 1958 els ‘oramics’, el so dibuixat, o la representació gràfica del so dibuixant línies i formes directament sobre la cinta magnètica.

‘El planeta prohibit’

Bebe i Louis Barron van posar sons electrònics a molts films d’avantguarda, però es van donar a conèixer amb la seva revolucionària proposta musical per al film de ciència-ficció ‘El planeta prohibit’, de 1956: Louis dissenyava sons sobrecarregant plaques de circuits i Bebe els processava i manipulava per crear música. El documental revisa l’obra d’altres autores, com Maryane Amacher i les seves col·laboracions amb el coreògraf i ballarí Merce Cunningham, però és particularment destacable el bloc dedicat a la nord-americana Pauline Oliveros. «¿Com s’exorcitza el cànon misogin de la música clàssica?», es planteja aquesta compositora, lesbiana i feminista, la primera que va advocar perquè no fossin anomenades dones compositores, sinó, simplement, compositores. «Doncs amb dos oscil·ladors, un tocadiscos i un ‘delay’ de cinta», una autèntica revolució.