Valentí Oviedo «El Liceu del futur serà polièdric, molts Liceus»

Per al Liceu i per a qualsevol teatre d’òpera és el mateix: que l’òpera –essència de la cultura europea com a art total que és– tingui la capacitat d’arribar a totes les persones i que tothom pugui reconèixer el seu esperit transformador. Assumir-ho significa que la institució serà més oberta, més accessible, una cosa bàsica per a qualsevol institució del segle XXI. Només així es podran tirar endavant bona part dels objectius d’aquesta casa i de qualsevol institució publicoprivada.

¿Com hauria de ser el Liceu del futur?

El Liceu ha de mantenir la seva essència i impulsar l’obertura a més públics, no només a la seva seu de la Rambla, sinó també a la plataforma digital Liceu+ Live, on hi haurà tots els continguts accessibles; això donarà la possibilitat de connectar amb l’òpera des de qualsevol lloc del món. I haurà de tenir els espais adequats per desenvolupar l’activitat de la millor manera. De vegades, un espai de 2.200 butaques no és el lloc idoni per treballar la proximitat com a element d’atracció o per desenvolupar altres maneres d’entendre l’òpera. El Liceu del futur són molts Liceus. Les botigues ja no són només en un lloc, sinó que hi pots accedir des de diferents punts. Hem d’anar cap a una idea polièdrica del Liceu amb diferents ubicacions, formes d’expressió, d’interpretació i d’arribar al públic. Tot és polièdric al segle XXI.

¿Quin paper juga el Liceu Mar i quins són els seus terminis?

La Copa Amèrica ocuparà l’espai de l’Imax. Això juga al nostre favor perquè tindrem més temps per consolidar el projecte, socialitzar idees i incorporar necessitats. Encara n’estem estudiant la viabilitat, teixint complicitats per poder desenvolupar una idea que tots volem: Port de Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Liceu. És una proposta que entusiasma però que té les seves complexitats. Estem estudiant com reduir totes les possibles dificultats de la construcció del projecte.

¿Per quan calcula la inauguració?

No es pot preveure encara.

¿Hi haurà companyia de dansa estable, com va tenir el Liceu en el passat?

El que és segur és hi haurà una temporada de dansa. Avui hi ha múltiples maneres d’establir complicitats amb companyies.

L’òpera de nova creació s’instal·larà allà. ¿Per què li costa tant al públic del Liceu entrar en aquest tipus de propostes i quin pla hi ha?

Conjuntament amb Víctor García de Gomar, director artístic, estem treballant un ecosistema en el qual es recolzi la creació contemporània. El projecte de les microòperes n’és un reflex. Es convida una sèrie de compositors a crear una òpera d’uns 20 minuts per mostrar el seu llenguatge, juntament amb uns directors d’escena que no han participat en òperes però coneixen les arts escèniques; ells també han de poder experimentar, no només els compositors. En aquesta fase hauríem de detectar el talent per poder fer un segon encàrrec, ja d’una òpera més gran en un espai que no sigui el gran escenari del Liceu. I després hauríem de veure qui pot fer el salt a la sala principal. L’estrena d’una òpera ha de ser un gran esdeveniment, una cosa de la qual ens sentim orgullosos perquè ens identifica com un teatre diferent dels de la resta d’Europa. La nova creació ens identifica.

Però la majoria del públic del Liceu no ho viu així.

Ens toca fer l’exercici d’explicar-ho, aconseguir que no ho vegin com una cosa estranya. Tot el recorregut previ en la creació ha de servir per obrir boca i que es vegi l’estrena com l’esdeveniment de l’any. Per això és necessari construir una altra mentalitat, oblidar-se d’aquesta idea que l’òpera contemporània s’allunya de la gent. Al revés. L’òpera contemporània ens hauria de resultar molt més pròxima per les temàtiques, posades en escena i llenguatge innovador.

La coproducció de la nova òpera de John Adams, ‘Antony and Cleopatra’, arribarà el 2022-23 després de l’estrena a San Francisco i Nova York. Però ‘Pelléas i Mélisande’, de Debussy, estrenada el 1902, malgrat l’èxit de crítica, va costar vendre-la. És preocupant.

A ‘Pélleas i Mélisande’ van venir unes 10.000 persones i això és un ‘hit’ en molts llocs. Entenc que l’òpera requereix un esforç intel·lectual i que la nostra missió és explicar-ho i mostrar-ho. Hem de fer ‘Il trobatore’, però també ‘Pélleas’ i la nova òpera de John Adams. La condició humana, en termes generals, tendeix a la llei del mínim esforç. Institucions com el Liceu han d’empènyer cap endavant perquè, si no, aniríem en constant regressió. No volem quedar-nos amb allò de sempre, amb allò més conegut, perquè l’ésser humà també és curiós i això ens fa sortir de la nostra zona de confort. Hem de potenciar aquesta curiositat i que el ‘ying’ superi el ‘yang’.

El Liceu va néixer fa 175 anys, impulsat per la burgesia barcelonina. Ara li donen suport les administracions i els patrocinadors. ¿Els 51 milions de pressupost (el Teatre Real en té 63) són suficients?

Hi ha una resposta relativa i una altra d’absoluta. Si el Liceu pensa només en ell i la seva circumstància, a desenvolupar un projecte local i global que té a veure amb l’excel·lència artística, que dona oportunitats a creadors, que vol ser accessible i, per tant, abaixar el preu de les entrades perquè molta gent que no pot venir ho faci; si pensem en tot això, el pressupost és una barrera. Per això necessitaríem un increment pressupostari important, però mantenir l’equilibri pressupostari obliga a mantenir els preus actuals. A Alemanya les entrades són més barates perquè tenen un 80% de pressupost públic i un 20% d’ingressos privats. Si fa 15 anys aquest teatre disposava de 57 milions d’euros i encara en necessitava més... La diferència amb 51 milions és important i, amb els diners ajustats per la inflació, la diferència és encara més gran. Tot i que, a veure, quan vaig començar fa quatre anys el pressupost era de 46 milions i l’objectiu era arribar als 50. Cal continuar avançant per construir el projecte no només amb les administracions, sinó també amb la incorporació de mecenes, patrocinadors i benefactors. Amb ells, el teatre es fa més transversal i guanya complicitats. S’ha de poder coproduir més i rebaixar el cost de les entrades.

Les butlletes d’Under 35, l’òpera per a menors de 35 anys per a determinades preestrenes, s’esgoten en poquíssim temps. D’interès, n’hi ha.

Funcionen perquè les entrades estan a 20 euros. És una manera de donar accés a persones per a qui el preu és una barrera. La temporada vinent, la gent que compleixi 36 anys podrà accedir a l’abonament popular amb un 36% de descompte extra. És un altre tipus d’acompanyament. Ja veurem si funciona. Això és prova i error.

Notícies relacionades

Examen al Liceu: ¿quines són les seves fortaleses i les seves debilitats artístiques?

El millor i el pitjor del Liceu: opinen tres exdirectors del teatre

Ha resistit a la crisi provocada per la covid i ara arriba la de la guerra d’Ucraïna, que ha disparat els preus. ¿Quin és el secret per mantenir-se optimista contra vent i marea?

Tinc un equip sòlid i un president de la Fundació del Liceu, Salvador Alemany, que les ha vist de tots els colors i ens recolza sempre. És una garantia comptar amb un ‘chairman’ com ell. La seva visió aporta calma. És fonamental, com també ho és el compromís de tot l’equip del Liceu, des d’un tècnic fins a la directiva. Sense ganes, energia i hores de feina no es pot tirar endavant aquest projecte per honrar aquesta institució que fa 175 anys que és a la Rambla.