Santiago Posteguillo: «Cèsar i Zelenski demostren que un sol home pot canviar el món»

Calcula cinc llibres més en deu anys, un repte que s’imposa després d’haver-se foguejat escrivint 7.000 pàgines sobre l’antiga Roma (les trilogies d’Escipió l’Africà i Trajà i la bilogia de Júlia Domna). A ‘Roma soc jo’ (la primera de les seves obres que arriba, aquest dimarts a llibreries, simultàniament en català i castellà), Posteguillo (València, 1967) torna a mostrar com aquell imperi era un ‘Joc de trons’ ‘avant la lettre’ (amb assassins sense escrúpols, ambició de poder, lapidacions, violacions, batalles...) i que «des del segle V aC. no hem avançat gens», afirma durant l’entrevista, ja a la pròxima Tessalònica (Grècia), establint fins i tot paral·lelismes amb Putin i el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski.

«La corrupció política i judicial de Roma estava a nivells dels d’avui». I també hi havia una elit rica i poderosa davant la plebs. «El problema és que la riquesa no es reparteix i continua sense haver-hi igualtat d’oportunitats per obtenir-la. Les meves novel·les parlen de coses que continuen passant». A ‘Roma soc jo’ apareix el dictador romà Sul·la, que va malversar fons públics i va confiscar els béns de la família Júlia, a la qual pertanyia Cèsar, per recolzar el seu oncle Gai Mari, heroi militar de la facció popular. Per això el jove Cèsar va tenir un «motiu personal» per enfrontar-se a l’elit senatorial a l’acceptar, quan els macedonis «van tenir la valentia i gosadia» de demanar-l’hi, exercir de fiscal en el judici contra la mà dreta de Sul·la, «l’assassí i criminal Dolabel·la», un ric i poderós senador acusat de malversació, extorsió i gestió corrupta mentre va ser governador de Macedònia. A Posteguillo li recorda un personatge d’‘Astèrix al país dels helvecis’ que fa enviar tres monedes dins un petit cofre a Roma mentre ell espolia totes les riqueses de la província.  

«Sul·la ja va calar Cèsar quan aquest tenia 18 anys. Va veure que els seus objectius eren contraposats als dels privilegis dels senadors i que havia d’acabar amb ell abans que tingués més força. Sul·la es va carregar tots els seus enemics. Però a Cèsar li va perdonar la vida sabent que era un error perquè no volia generar un mite. Va calcular: ‘ja el mataré després adequadament’. Molt a l’estil Putin, que perdona a qui li ha posat la creu i als sis anys apareix enverinat amb poloni. Sul·la utilitzava sicaris. És el Putin d’avui. I Cèsar, que a aquesta edat era idealista, s’hi va enfrontar. Mostraré com evoluciona quan va acumulant poder i es converteix en una autòcrata, però s’ha d’entendre que s’enfronta a una república tardoromana que és una oligarquia dictatorial del tipus de la Rússia de Putin, on unes quantes famílies tenen tot el poder i la riquesa. I ¿com t’enfrontes amb un Putin? Parlamentàriament i parlant amb ell, no, perquè Macron fa que ho intenta sense gaire èxit...», exposa Posteguillo, també professor universitari, filòleg i lingüista.

I recorda: «Cèsar morirà perquè després de la guerra civil va perdonar tothom contra qui va lluitar i va derrotar. En comptes d’executar-los, els va perdonar la vida i seran els mateixos que el mataran el 15 de març; a Putin això no li passarà».

«Cèsar va ser d’aquests personatges que canvien la història –prossegueix–, com Gandhi i Martin Luther King, que també van acabar assassinats. Però Zelenski, al seu torn, ho ha canviat tot. Un altre president ucraïnès a l’ús dels polítics de Brussel·les ja se n’hauria a París i tot hauria sigut molt diferent: estaríem en una situació molt pitjor, amb un Putin molt més encoratjat menjant-se Ucraïna sencereta i pensant en quin altre meló cruspir-se. Probablement, Zelenski farà que Putin es repensi els seus pròxims moviments. Zelenski i Cèsar demostren que un sol home pot canviar el món. Quan algú com Zelenski, com va fer Cèsar, acompanya les seves paraules amb fets et trenca els esquemes perquè no hi estem acostumats. Això ha desaparegut de la política nacional i internacional», es lamenta.

Els judicis eren una cosa habitual perquè un romà es donés a conèixer amb la seva oratòria i les seves idees. Del de Cèsar contra Dolabel·la no es conserven els discursos. Posteguillo el reconstrueix amb l’assessorament del catedràtic de Dret romà Alejandro Valiño. «Cèsar era un cognom com Garcia o Pérez. Al final del judici és quan la gent a Roma el comença a aclamar al carrer com ¡Cèsar, Cèsar, Cèsar!. Passa de ser un desconegut a ser un símbol». Un altre motiu que porta el jove a acceptar ser fiscal, tot i a risc, perdés o guanyés, de ser assassinat en un carreró, és, opina, «el seu caràcter indòmit, que forja la seva mare, Aurèlia, que li inculca que la rendició no existeix i que descendeix dels déus».

Relació amb les dones

Perquè, afegeix Posteguillo, «a Cèsar no se’l pot entendre sense la seva relació amb les dones del seu entorn»: «No dic que Cèsar fos feminista, però estava influït per haver viscut envoltat de dones: la mare, una tieta, dues germanes, la dona, la filla... Havia arribat a la conclusió que les dones són molt intel·ligents i que tenir en compte la seva opinió, en l’àmbit públic i privat, era molt interessant», afirma.

A ‘Roma soc jo’ l’altre puntal de Cèsar és Cornèlia, la seva primera dona. «Tot i que els forcessin a casar-se per motius polítics [ella amb 13 anys, ell amb 17] era fàcil que s’enamoressin. Es van donar proves de suport constant. Totes les fonts incideixen que s’estimaven molt i s’avenien. Ella el va recolzar sempre i ell es va jugar la vida per ella davant Sul·la».

Sexe amb Cleòpatra

Per a les futures novel·les quedarà la seva relació amb Cleòpatra, però en aquesta ja llança alguna picada d’ullet quan Cornèlia esbrina algunes coses que les egípcies fan al llit i que les matrones romanes no han de fer. «Cleòpatra era molt intel·ligent i brillant, molt més jove que ell i molt guapa. Es miraven i s’entenien, perquè Cèsar no va haver d’explicar-li què era el poder a una Cleòpatra que des de petita lluitava entre conjures per mantenir-se viva i en el poder. Ni Cleòpatra l’hi havia d’explicar a ell. Era una igual».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La novel·la també dona de la valentia de les dones teutones. «Està en les fonts clàssiques», assegura. Elles van plantar cara quan els seus homes van fugir per l’atac de les legions de Gai Mari, que va dir: ‘Encara bo que els teutons no han armat les seves dones’. El seu nebot va aprendre d’ell «una gran lliçó d’estratègia: només s’ha d’entrar en combat quan es pot guanyar».

Posteguillo arriba a Cèsar després de la bilogia que va començar amb ‘Yo Julia’ (premi Planeta 2018) i va tancar amb ‘Y Julia retó a los dioses’, que va presentar fa dos anys al Mur d’Adrià, aixecat pels romans a la boirosa Britània. Amb ‘Jo soc Roma’ ha canviat de grup editorial per tornar a Ediciones B (ara a Penguin Random House), on va iniciar la seva etapa novel·lística. Per omplir el forat que l’autor d’‘Africanus’ ha deixat en el seu catàleg, Planeta ha contraatacat publicant fa un mes ‘La sombra de Julio César’ (Espasa), de l’italià Andrea Frediani. Sobre això, acaba dient, «jo sempre he firmat novel·la a novel·la. Al canviar de personatge he decidit fer-ho amb una editorial que entenia la magnitud del projecte, que mai ha deixat de ser la meva editorial i amb un equip amb qui sempre havia treballat». Igual que Cèsar, torna a Roma.