Toni Servillo ens explica les anècdotes del rodatge d’‘Ariaferma’

El cine italià, lentament, va refermant-se a les nostres pantalles gràcies tant al treball dels veterans com dels nous realitzadors. Entre ells hi ha el documentalista Leonardo di Constanzo, que ha rodat un dels films més premiats de l’any, Ariaferma, nominat a 11 premis David di Donatello, l’equivalent italià dels Goya, que s’entreguen el 3 de maig i que acaba d’estrenar-se al nostre país. Està protagonitzat per dos dels grans actors contemporanis: Toni Servillo (La gran bellesa) i Silvio Orlando (El joven Papa), dos napolitans que comparteixen pantalla per primera vegada.

L’acció transcorre gairebé íntegrament en una antiga presó del segle XIX situada en terra de ningú que tancarà les seves portes i el personal serà ressituat. Però, quan estan a punt de marxar, reben la notícia que alguns s’hi hauran de quedar uns dies més ja que els envien, provisionalment, una dotzena de presos que també estan pendents de destí. Durant aquells dies, l’estranya situació que viuen i els imprevistos provoquen que els costums es relaxin, els protocols s’ignorin i es relacionin entre ells d’una manera diferent de l’habitual. El seu protagonista, Toni Servillo, ens explica les curiositats del rodatge.

-Entre murs. «La presó de Mortana és fictícia, però la pel·lícula es va rodar a San Sebastiano, a Sàsser, una presó real que estava abandonada. Ens va ajudar moltíssim el fet de rodar durant un mes i mig al mateix lloc, en una presó autèntica, per explicar el dolor que se sent entre els murs d’una presó. Aquests mateixos murs semblaven transmetre’ns aquest sofriment de totes les persones que havien passat per allà».

-Torno a la presó. «Alguns membres del repartiment no eren professionals, sinó expresidiaris que havien passat per aquesta situació i alguns d’ells, fins i tot, havien estat tancats en aquest mateix centre penitenciari. Compartir-hi el rodatge va col·laborar a dotar la pel·lícula d’aquesta veritat, d’aquesta sensació de realitat que es palpa. En tot moment la col·laboració amb ells va ser molt creativa i agradable. No va ser mai difícil, perquè, des del principi, els no professionals es van involucrar molt en la pel·lícula perquè la veien com una oportunitat per transmetre un missatge de pietat, d’humanitat, de pau».

-La preparació. «Abans del rodatge, els actors treballem molt amb el director i els guionistes, que, prèviament, no només s’havien documentat a fons, sinó que també havien visitat diverses presons per conèixer el tema en profunditat. Tota aquesta informació la van compartir amb nosaltres i, abans, ho vam assajar tot com si fos teatre per després anar a filmar a la presó, per la qual cosa ens va ser molt útil tot aquest coneixement».

-L’escena més complexa. «Una de les escenes més difícils de rodar, sobretot per al director de fotografia, va ser la que transcorre durant l’avaria en què la presó es queda a les fosques. Des del punt de vista tècnic era bastant complicada, perquè necessitava explicar una situació d’alarma il·luminant només amb les llanternes, no va ser gens fàcil».

-Un vestuari útil. «És la primera vegada que interpreto un personatge que porta uniforme, i això fa que el teu paper sigui molt reconeixible. Des del primer moment es connecta amb els espectadors, saben qui ets i, després, poden entendre aquest dilema que es crea al cap del personatge entre la seva professió, les regles i la seva humanitat en el tracte amb els presos. En aquest sentit, el vestuari m’ha ajudat moltíssim a identificar-me amb ell».

-L’actor cuiner. «Les escenes amb Silvio Orlando a la cuina i a l’hort són autèntiques. El Silvio cuinava de veritat i a l’hort, tots dos vam buscar realment les verdures. Després, alguna cosa del que va fer ens ho vam menjar gairebé tots, pasta, mandonguilles... i la veritat és que no estava gens malament».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Més anècdotes amb el productor, Carlo Cresto-Dina. «Vam rodar a Sardenya, entre dues bombolles diferents: la gàbia física que era la presó i la tancada pandèmica que cada nit va confinar tot l’equip en un hotel. Creiem que va ser important participar en aquest doble captiveri juntament amb el nostre elenc i equip».

-Altres detalls explicats pel director (Leonardo di Constanza). «La presó de Mortana és un lloc imaginari a partir de visitar moltes presons diferents. En la majoria ens vam trobar amb persones que estaven disposades a conversar i explicar-nos les seves històries. De vegades, les nostres entrevistes van involucrar funcionaris de presons, directors i convictes en la mateixa sessió. En aquestes ocasions es creava un inesperat ambient de convivència i començava la competència per qui ens explicaria la millor història. També hi va haver rialles. Després, quan acabava el moment, tots tornaven als seus rols i els oficials uniformats, amb les claus cascavellejant a les mans, conduïen els presoners a les cel·les».