Benmont Tench, la noblesa del rock’n’roll

El seu material en solitari, representat sobretot per aquest ‘The melancholy season’ que llançarà l’hivern vinent, va revelar profunditat i tensió. Tench és en aparença un home feliç que ha encarrilat la seva vida en la seixantena, i cançons com ‘Under the starlight’, ‘Not enough’ o la que dona títol a l’àlbum van desprendre reflexions adultes potser una mica crepusculars, però gens complaents. Ell no deixa de ser un músic de rock’n’roll, i es va apreciar tant en la naturalesa d’aquestes peces, distanciades de l’estil de Petty, però amb trets incisius i certa foscor, com també en les seves digitacions amb caràcter.

El rastre de Chuck Berry

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot i que va senyorejar a plaer amb el piano, va procedir a penjar-se la guitarra acústica per abordar un parell de temes, incloent-hi aquesta senyora ‘murder ballad’ anomenada ‘You should be so lucky’. La seva veu es podia notar una mica faltada de potència, però va sonar expressiva i captivadora. I el cançoner, més enllà del seu fort contingut narratiu, va presentar bastides robustes i es va avenir molt amb els sotracs més rockers: ‘Welcome to hell’ (de Mudcrutch, la banda ‘heartbreaker’ seminal) o una vivaç ‘Bye bye Johnny’, de Chuck Berry.

Tench va fer seus tres clàssics de Petty, ‘Change of heart’, ‘Straight into darkness’ i ‘American girl’, que van fer udolar el pati de butaques. I en el bis, la sorpresa de veure pujar a l’escenari un altre gran ‘sideman’ del teclat, Steve Nieve, de viatge exprés des de la seva residència a París. Junt amb el còmplice Elvis Costello (The Attractions i The Imposters) va brindar la pacifista ‘(What’s so funny ‘bout) peace, love and understanding’, de Nick Lowe, a quatre mans, que la va seguir ‘Blowin’ in the wind’, de Dylan. Va tancar un furiós ‘Rock’n’roll’, de Lou Reed, i va confirmar cap a on continua tenint orientada la brúixola aquest venerable hereu d’una de les grans sagues de la música americana.