Radiografia de la precarietat laboral dels ballarins: 50 euros per ballar per a Rihanna

L’1 de juny de 2019 es va disputar, al Wanda Metropolitano de Madrid, la final de la Champions League. Un esdeveniment universal retransmès per a 350 milions d’espectadors arreu del món. Una festa amb nombrosos espectacles abans del partit. Un dispendi de llum, so i color. Per al que no hi va haver malbaratament va ser per pagar els ballarins. La UEFA, que aquell any va ingressar prop de 2.500 milions d’euros, va posar un anunci demanant 200 persones que ballessin gratis durant la gala.

L’‘oferta’ va indignar el sector al nostre país. La Confederació d’Artistes-Treballadors de l’Espectacle (ConARTE) va posar una denúncia a Inspecció de Treball i multitud de professionals van gravar vídeos a la UEFA dedicant-los una ‘peineta’. Però la UEFA es va entestar a dir que complia la legalitat i va seguir amb el seu pla. Dels 200 voluntaris requerits, van acabar cobrint (gratis) 140 llocs. Com que els en faltaven 60, van acudir a una ETT i van contractar 60 cambrers que van fer d’improvisats ballarins aquella nit, cobrant.

De casos com aquest, n’hi ha a tot arreu. D’empreses i entitats que mouen milers de milions a l’any i paguen malament o no paguen res als ballarins dels seus espectacles. Situacions similars van ser denunciades en la 080 Fashion Week (la setmana de la moda que se celebra a Barcelona) o a la gala dels premis Goya. També en aquell xou de l’MTV que va portar Rihanna a Madrid i en el qual els ballarins van cobrar 50 euros per ballar per a la cantant de Barbados.

Són alguns dels exemples de la precarietat dels ballarins a Espanya. Potser la baula més feble de la cadena de les arts escèniques. Treballs mal remunerats o gratis, pagats «amb visibilitat i experiència», contractes abusius, jornades de treball per sobre del pactat o discriminació en els sets de rodatge. També malalties cròniques que no són reconegudes com a professionals. Malalties que, a més, han d’ocultar si volen continuar ballant. Perquè, tot i que la formació d’un ballarí dura anys, la duresa de l’activitat els castiga, i els pot deixar fora d’aquesta efímera professió un cop passada la trentena.

La vocació

«Això és una professió vocacional. I ja se sap: quan la vocació entra per la porta, els drets laborals salten per la finestra». Així ho resumeix César Casares, president de l’Associació de Professionals de la Dansa a la Comunitat de Madrid (APDCM). Una entitat que forma part de ConARTE, la confederació d’artistes que va denunciar els casos de la UEFA Champions League, la 080 i els premis Goya, «tot i que en aquest últim cas van acabar rectificant», reconeix César.

«Una part de l’entitat fa tasques sindicals i mirem de denunciar els abusos. Com una obra de teatre a l’Apolo de Barcelona, que demanava ballarins per a assajos no remunerats durant el juliol, agost i setembre, tot i que els assajos gratuïts estan prohibits. O una pel·lícula de Bollywood que es va rodar a Mallorca, on als ballarins se’ls pagava com a figurants».

Casares afegeix: «En aquests últims temps, amb l’aturada de la pandèmia i els ertos, hem trobat situacions realment dramàtiques. Ens han arribat ballarins als quals els quedava una retribució de 75 cèntims, perquè els havien fet contractes de 20 minuts per setmana i amb categoria de mossos de magatzem ».

César apunta al factor de la vocació, que és una cosa en què coincideixen la majoria dels professionals d’aquest sector. «El ballarí té moltes ganes de ballar. A més ho necessita: agafar experiència i temprança en un escenari. Per això moltes vegades hi ha empreses que s’aprofiten de la situació, oferint condicions que són inacceptables. El problema és que saben que si la rebutgen, en vindrà un altre darrere que l’acceptarà», apunta Miguel Galacho.

Aquest coreògraf malagueny de 31 anys és el propietari d’Élite Estudio, una de les acadèmies de ball més prestigioses de Madrid. És a Carabanchel i allà rep, junt amb Cruz García, coneguda ballarina, professora i actriu, amb una àmplia trajectòria al món de la dansa. Tots dos han sigut testimonis directes d’algunes situacions sagnants.

La misèria del videoclip

Miguel és ballarí i coreògraf, i assegura haver-se plantat amb alguna oferta de condicions inacceptables per a ell i per als seus. «No és sempre, depèn de l’activitat. Jo he treballat bé per a publicitat o fins i tot per al circ. Però, per exemple, arriben ofertes per fer videoclips, d’artistes bastant coneguts, que paguen 150 euros bruts. Són moltes hores de rodatge, els assajos, la preparació... i moltes vegades aquí s’hi inclouen les dietes o els desplaçaments. No és que s’hi incloguin, és que no els paguen. Altres vegades els fan promeses dient-los que se’ls emportaran de gira, que tindran feina, i moltes vegades no ho compleixen», resumeix.

El ballarí que més requereix el videoclip és, per norma habitual, el de l’anomenada dansa urbana o comercial. Cruz García incideix que és allà on hi ha els abusos més flagrants: «Aquest problema es dona sobretot en el que anomenem dansa comercial. Res a veure amb, per exemple, els ballarins dels musicals, perquè ells sí que tenen un conveni que regeix les quantitats a pagar i les condicions laborals. Però els de la urbana no. I no només el videoclip. També actuacions amb artistes prestigiosos, que no es paguen com s’haurien de pagar. El ballarí comercial està desprotegit, no té un conveni. I això fa que moltes vegades no se’ls reconegui com a professionals. Això no és un ‘hobby’, és una feina. No estan contractant cortines. No estan contractant gogós, amb tot el carinyo que els tinc jo a les gogós, que les adoro. Però no és el mateix. Han de reconèixer aquesta professió».

S’uneix a la teoria Rafa Méndez, reconegut ballarí i coreògraf que va saltar a la fama després de participar en diversos talent shows de televisió. «En la part dels musicals, les condicions estan ben regulades des de fa 15 anys. Però en el ‘ball comercial’, el nostre país és un desastre. Al Regne Unit o Alemanya no s’hi atreviran, però a Espanya demanen a gent que balli per 150 euros, per 100 euros o gratis, per una feina que haurien d’estar pagant a 500 o 600 euros».

«Els preus són un descontrol. Jo he rebutjat feines per motius econòmics, perquè volien pagar una misèria als ballarins, i m’he plantat. Doncs dues hores més tard ja tenien aquesta feina col·locada amb aquestes mateixes condicions a una altra gent. Si l’agafes, bé. Si no, hi ha 300.000 persones al darrere que accepten aquesta mateixa oferta», denuncia Fidel Buika, un altre prestigiós coreògraf de Barcelona. Buika assgura: «T’exigeixen qualitat, però després no volen pagar-la. Demanen gent que balli com Michael Jackson. I quan els dius el preu, et pregunten si no els pots treure d’escoles».

Problema espanyol

¿De qui és la culpa d’aquesta situació? Rafa Méndez entén que rau «en molts coreògrafs que no lluiten per les condicions dels seus ballarins. No posen al seu lloc el que ve a contractar amb aquests preus i aquestes condicions. Perquè ja no és només que vulguin pagar poc. Com haurien de revisar el tracte als ballarins. Que de vegades es dona la situació que els cantants, o músics, o els que siguin estan en un rodatge menjant càtering entaulats, i als ballarins els tenen apartats i menjant un entrepà».

Cruz García confirma que aquestes situacions es donen amb freqüència: «Et donen l’entrepà de pastrami i ni se t’acudeixi acostar-te a l’estrella de torn». Ella també veu la major part de la responsabilitat dels abusos del sector «a la gent que hauria d’estar mirant pels drets dels ballarins i no ho fa. Perquè no existeixen, o els que hi ha estan per tancar el negoci a qualsevol preu. Tot això desemboca en el fet que els mateixos ballarins han d’acabar agafant feines que no haurien d’agafar, perquè també han de viure».

La situació és diferent en altres països, on «la figura de l’agent està molt més instaurada. De fet, en països com el Regne Unit, la majoria dels càstings són per entrar en agències. Una vegada ets dins, és aquesta empresa la que es mou per tu per trobar-te feines en condicions dignes, perquè a més hi ha convenis i així eviten aquests abusos. Aquí a Espanya, el ballarí ve sol i del carrer. No té ni aquest agent ni aquest conveni que el protegeixi», puntualitza el coreògraf català Albert Sala, que va desenvolupar la major part de la seva carrera com a ballarí en territori britànic.

Solucions

«La culpa també és nostra per no ajuntar-nos per exigir el conveni o per no plantar-nos quan es detecten abusos. Als Estats Units ja tenien un bon conveni, però acaben d’anunciar aquesta mateixa setmana les associacions de dansa americanes que s’ha renovat per millorar les condicions. ¿A Espanya què tenim? És el que falta aquí. Un conveni que protegeixi el ballarí dels abusos. Que digui quant s’ha de pagar per hora de rodatge o per assaig», considera Fidel Buika.

El conveni hauria de contemplar una sèrie de particularitats del sector de la dansa. «Principalment, la qüestió de l’estacionalitat i la intermitència. En la dansa no es treballa igual durant tot l’any. Hi ha moments de molta feina i altres d’aturada. Tot això també perjudica en l’accés a les pensions. Aquest factor d’intermitència fa que hi hagi gent que fa 30 anys que balla i només ha cotitzat 11 anys. Estem veient ballarins retirats cobrant pensions no contributives, malgrat que estan ballant de tota la vida, perquè els han pagat sempre en negre», exemplifica César Casares.

De la mateixa manera, com qualsevol activitat física d’elit, els ballarins acaben patint una sèrie de patologies, derivades de la seva activitat, que no solen ser reconegudes com a malalties professionals. Miguel Galacho recorda: «Quan vaig començar amb la dansa, amb 16 anys, jo estava en molt bona forma perquè competia en triatló. Però vaig començar a ballar i tenia estrebades i sobrecàrregues, perquè ballar és una activitat que et castiga molt». Això deriva en el que expliquen des de l’APDMC: «Hem trobat ballarins que amb 50 anys tenen els malucs de titani pel desgast produït per la seva activitat, i no l’hi reconeixen com a malaltia professional».

Casares assegura, respecte a la legislació: «De normes i convenis, sí que n’hi ha. El que falta és que tothom els compleixi». El seu homòleg de l’Associació de Dansa de Catalunya, Xevi Dorca, es mostra optimista: «El que cal és que tiri endavant l’estatut de l’artista, i hi som més a prop que mai. Reconeixerà la temporalitat del sector, la intermitència i establirà uns mínims».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El 10 de març es va produir la tercera reunió de la Comissió Interministerial per a l’elaboració de l’Estatut de l’artista, en què el ministre de Cultura, Miguel Iceta, va avançar: «Ara queda el més important, que les mesures comencin a arribar a les Corts. I ja sabem que hi arribaran aviat».

Però encara no hi ha una data fixada, i els ballarins de dansa urbana continuen lluitant per unes condicions dignes de treball per a la seva veta específica. Després de l’aturada de la covid, i amb l’arribada de la primavera, els concerts i els festivals, la demanda de ballarins augmenta. En molts espectacles veurem ballant uns professionals que potser s’estaran veient forçats a treballar gratis.