El llibre de la setmana

‘Bueno, aquí estamos’, de Graham Swift: vells (i eficaços) trucs de màgia

L’autor situa tres buscavides a l’Anglaterra del 1959, entre la grisor de la postguerra i la vitalitat dels anys 60

Laura Guerrero

Sud d’Anglaterra, Brighton, melancòlica i rovellada ciutat de vacances a uns 80 quilòmetres de Londres. Corre l’any 1959, una frontissa entre la grisor camusa de la postguerra i l’esclat vitalista dels anys 60, quan la irrupció dels Rolling Stones i la televisió en color escombrarà com un vendaval els espectacles de varietats, aquells xous on brillaven còmics amb canotier i noies que, envoltades de plomes i lluentons, cantaven picardies innocents del tipus: «Soc Betty la Lletera i tremolant estic tota sencera». Canvien els gustos del públic, i la càmfora d’una època està a punt de ser devorada per l’onatge. Corre, dèiem, l’any 1959, quan la necessitat més que l’ànsia de glòria reuneix el trio de personatges, tres pobres diables d’uns vint anys que miren d’obrir-se camí en el submon de la faràndula. A saber: L’Evie, una corista de somriure enlluernador, cames esveltes i escàs talent per cantar; el Ronnie, un mag dels de capa i barret de copa; i el Jack, mestre de cerimònies, expansiu i ‘lligon’, el més eixerit. Un triangle peculiar de buscavides.

Notícies relacionades

Amb els seus cabells negres i els seus penetrants ulls foscos, d’ascendència espanyola, Ronnie Deane, el ‘Gran Pablo’, fill d’una minyona i d’un mariner mercant que mai hi és, s’alça en el veritable protagonista de ‘Bueno, aquí estamos’, un noi que mai aconseguirà arrencar de la seva pell l’ascendència ni la pàtina de l’orfandat. La seva infància transcorre a Bethnal Green, un barri obrer de Londres, fins que la seva mare decideix sumar-lo al grandiós èxode infantil de la capital per posar-lo fora de perill dels terribles bombardejos nazis durant el ‘blitz’. A Ronnie li toquen en sort un matrimoni adorable i una casa a Oxfordshire, ‘Evergrene’, que constituirà, com a ‘Ciutadà Kane’, el trineu ‘Rosebud’ de la seva memòria. Allà aprendrà el secret de la màgia.

Després de l’exquisida ‘El Domingo de las Madres’ (Anagrama, 2017), protagonitzada per una criada també òrfena en el període d’entreguerres, Graham Swift (Londres, 1949) torna en la seva onzena novel·la, tot i que no de forma tan enlluernadora com en l’anterior, als seus temes de sempre, sobre els quals ha fonamentat el seu univers creatiu, això és, l’origen de classe a la Gran Bretanya, els estralls de guerra, els traumes i les pèrdues, els meandres de l’amor. Ningú com ell col·loca el microscopi sobre l’instant decisiu. Sense l’efervescència dels seus companys de generació literària, el cèlebre ‘dream team’ (Martin Amis, Ian McEwan, Julian Barnes, Kazuo Inshiguro), Swift resulta sempre un valor segur pel seu domini de l’ofici, dels vells trucs de prestidigitació –el conill, el xerrac, les cartes– en històries simples només en aparença. Aquí brilla l’autor especialment en la fluïdesa del punt de vista i en l’ús del temps, amb una prolepsi (un salt sobtat al futur dels personatges) que fascina el lector, el mateix que el final: l’última actuació del mag Ronnie, la millor de la seva vida. El súmmum.