David Carabén (Mishima): «Fem música amb la qual puguem conviure durant anys»

Això va passar més aviat quan vaig escriure el llibre [‘La forma d’un sentit’, 2015], després del qual va sortir el disc ‘Ara i res’ (2017). Aquesta vegada hi va haver dos o tres esforços o estratègies per fer una cosa que no havíem fet, i es reflecteix al disc l’estat d’ànim del món en aquesta fase de l’evolució tecnològica. Ens hem representat a nosaltres mateixos en un parèntesi de la història, i tinc la sensació que no és això, sinó una caricatura d’on anem. La relació entre nosaltres a través de les xarxes i les pantalles, renegociar les fronteres entre l’íntim i el públic de manera no sempre favorable i atorgar molta iniciativa a la màquina.

¿A quins «esforços o estratègies» es refereix?

Vaig mirar de ser més narratiu i no només incloure cançons escrites des del meu jo interior, que és la meva tendència natural, sinó de donar més camp a explicar històries i treballar personatges, convertint-me fins i tot jo en un d’ells. Cançons com ‘God’s move (Lee Sedol) ‘Mia Khalifa’ o ‘El gran lladre’, on els personatges són allà, des d’una realitat exterior, però amb ramificacions en dimensions més interiors.

A ‘Mia Khalifa’ diu identificar-se amb aquesta exactriu porno: tots dos trafiquen amb sentiments.

Igual com Lee Sedol, ella és una metàfora del moment actual. És una noia d’origen libanès, catòlica, que als Estats Units se sent desplaçada com a minoria ètnica. A l’acabar la carrera s’implanta els pits de silicona, viu una pujada social, prova en el porno, on es queda només tres mesos, i anys després continua sent una de les actrius més vistes mentre es veu amenaçada per Al-Qaida. Però ella no culpa el masclisme, ni el capitalisme, ni Al-Qaida, ni la cirurgia estètica.

Mishima no fa cançó protesta ni poesia social.

No m’interessa ser jo qui separi el bé del mal, el bonic del lleig. Al final, ho acabes fent, però de l’art m’interessa que posi en escena la tensió, el dubte, el misteri, la qüestió no resolta..., i que et faciliti poder conviure amb tot això que tens dins. Jo faig cançons sobre coses que no tinc resoltes. No són receptes ni solucions màgiques.

En aquest disc, les instrumentacions tendeixen més que mai a la delicadesa i el refinament.

He evolucionat com a compositor, m’he treballat més els arranjaments i he treballat millor amb la banda, amb més atenció. Hi ha girs, canvis de ‘tempo’, diàlegs, recerques de textures...

Trams instrumentals que semblen conclusions de les cançons.

Sabent que has plantejat el conflicte en la lletra, hi ha una tensió allà que va molt bé que es converteixi en música. La música gairebé mai resol coses, però pot representar una catarsi.

Molts discos actuals tenen aspecte d’haver sigut pensats per produir reaccions d’exaltació en el públic dels festivals o les festes majors. Aquest és més aviat el contrari.

Fugim bastant d’això. Allà, el Peter [Daimel, productor] és un gran aliat. Hi ha grups com The Strokes on allò que consideraves interessant de la Velvet, la contenció de l’animal salvatge del rock’n’roll, la bèstia domesticada que encara rugeix, veus que ho enfoquen al ball, distorsionant bateries, sintetitzadors... ¿Per què? Perquè compten amb el fet que avui la gent escolta música amb els mòbils, i que els sons han de ser titulars de premsa, on tot esclati. Així, el disc capta la teva atenció, però no resisteix gaires escoltes. El nostre propòsit amb el Peter és sentir l’espai. Fem música amb la qual puguem conviure durant anys, sense perdre la immediatesa.

A hores d’ara, quan traiem un disc, ¿pensen que la maquinària ja va sola, que agradarà per inèrcia?

Intentar fer música al llarg del temps és un esport d’alt risc. És la disciplina més oberta al canvi, per bé i per mal. Guanyes diners quan toques i si no toques, és la ruïna. Però el que t’atrau és aquesta espècie de flama contínua que és la música. Et sents com un piròman, fascinat i bocabadat.

Hi ha senyals de fractura generacional en la música actual entorn de les tendències urbanes. ¿Pensa en això?

No les veig tant com a esglaons que ens allunyen, sinó com a una tendència a la pluralitat d’estímuls. Les fractures dels 70 o 80 eren més radicals: el punk, que pretenia carregar-se els cantautors o el rock simfònic. Al final, han acabat convivint. Ara pots gravar discos a casa sense tenir-ne ni idea, però també tens Adele, o Rosalía, que té la capacitat tècnica per cantar amb sentiment i alhora es retoca la veu amb Melodyne.

¿Entén que la barreja d’èxit comercial i elogis crítics de Rosalía pugui generar incomprensió i fins i tot irritació entre oients cultivats en el rock?

En la música popular s’expressa un esperit reaccionari que tots tenim, de buscar el confort, que és una cosa religiosa: «cantarem tots junts aquesta cançó; tranquils, que no trencaré massa l’harmonia, ni la tonalitat...» Això és bastant conservador. Al costat d’això, tenir un esperit avantguardista, innovador, és collonut, i si algú pot casar les dues pulsions, com fa Rosalía, doncs fantàstic.

Per a un grup com Mishima, quan treu un disc, ¿hi ha alguna televisió a la qual anar per presentar-lo?

Avui, en televisió, es considera que amb la música no n’hi ha prou. Hi ha d’haver un concurs pel mig, una competició, i ha d’aparèixer gent nova i fresca. I a la música li toca fer tots els papers: decorar un videojoc, vendre’t un producte cosmètic, celebrar una festa major i satisfer els puristes. Pensàvem que la música només es podia escoltar d’una manera, i que la literatura era només la novel·la del segle XIX, quan pot ser-ho un tuit, un guió de ràdio o el discurs d’un polític.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El programa musical del moment és ‘Eufòria’, a TV-3. Un ‘talent show’.

Nosaltres anirem a ‘Eufòria’, ens ho han ofert i tocarem en directe; no fem ‘play backs’. Davant qualsevol èxit d’audiència, jo soc humil i em pregunto per què ho és. És la manera d’entendre com som.