C. Tangana, domador de la música llatina al Palau Sant Jordi

Antón Álvarez, C. Tangana, sembla haver concebut aquesta gira perquè sigui històrica, i serà difícil contradir-lo veient l’empenta d’un concert amb què, al Palau Sant Jordi (entrades esgotades, 18.360 assistents, segons la promotora The Project), es va mostrar dominador sense ni tan sols la necessitat d’acaparar el focus. Pucho (per als amics) va ser el xulo amb maneres de gàngster que se les va apanyar perquè ballessin al seu voltant no només la tropa de músics de vent i corda, i còmplices com la portentosa Rita Payés (trombó a ‘Te venero’, secundant-lo quan va cantar frases com «‘Julián Muñoz, Jesús Gil, todo eso lo aprendí de ti’»), sinó també El Niño de Elche, a base de pasdoble, o un Jorge Drexler que va convidar el recinte a cantar ‘Invitao’ a plens pulmons.

Cants de sobretaula

Tangana rumber i flamenc, afí al tractament fosc electrònic a ‘Yelo’ i a la batxata a ‘Bobo’, va marcar estil a ‘Demasiadas mujeres’, l’impactant tema d’obertura de l’àlbum ‘El madrileño’, mentre un cambrer servia begudes a les tauletes disposades sobre l’escenari. Crèiem que al Sant Jordi ho havíem vist tot, però no un espectacle d’aquesta naturalesa, enmig d’un vaivé d’instrumentistes i figurants en un ambient digne del Corral de la Pacheca que a mig trajecte es va desviar cap al format ‘tiny desk’. Sobretaula, literal, evocadora del cèlebre vídeo, que ens va parlar de la música com un acte compartit, regenerador, obert a composicions pròpies i d’altri: ‘No estamos locos’, de Ketama, amb l’estil amb la guitarra de Carmona, i picades d’ullet a New Order (‘Bizarre love triangle’) i Ray Heredia (‘Alegría de vivir’).

Terrabastall de primera a la sala amb l’aparició en escena, i a les pantalles, de David i Jose Muñoz (Estopa), a punt per d’afegir-se a l’enrenou de l’escena amb un fogós assalt a ‘Tu calorro’ que va connectar generacions rumberes i va conduir a una altra peça candent, ‘Ingobernable’. Continuava sent un concert de C. Tangana, tot i que Kiko Veneno es fes sentir amb la seva desimboltura a ‘Los tontos’.

De la bossa nova al rock

Missió ambiciosa, gairebé impertinent, la de Tangana al pretendre integrar com si res les venerables troballes de la bossa nova (‘Comerte entera’) i la salsa (‘Muriendo de envidia’), fonent-los amb subtils trames urbanes. Però el conjunt va resultar compacte, tant com els xocants préstecs de Rosario i Alejandro Sanz a ‘Nunca estoy’.

Pucho ens va venir a dir que és aquí, ni més ni menys, que per apoderar-se del llegat de les músiques llatines, fer-lo seu i estendre’l des del seu enquadrament d’artista fet en aquesta segona dècada del segle XXI. Propòsit emocionant. Aquí, va resultar més matador en aquesta rumba desconstruïda anomenada ‘Tu me dejaste de querer’, que va incendiar el bis de la mà (i la cintura) de La Húngara, que en una peça tan aparatosa com ‘Hong Kong’. Però, segurament, això només acaba de començar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo