Dissecció del mite Julio Iglesias: cinc claus del seu èxit global

‘Hey!’ (Ed. Contra) il·lustra a més com una figura de l’esfera ‘indie’, Hans Laguna (Toni Llàcer), productor i baixista de Nacho Vegas (i llicenciat en Filosofia i doctor en Sociologia), es deixa seduir pel galant ‘mainstream’ per excel·lència, captivat per «la construcció de la celebrity mundial» i identificant-se així amb la idea d’«avantguarda penedida» de Marina Garcés. Assumpte que dona per a molt, i que Carl Wilson ja va explorar en el seu molt comentat ‘Música de mierda’ (Blackie Books, 2015), segons el qual el prejudici social explica que unes músiques tinguin més prestigi que d’altres.

La setmana passada, Julio Iglesias (amb qui Laguna no ha parlat per escriure aquest llibre) va publicar un comentari a Instagram. «tantes, tantes mentides, tantes i tantes especulacions sobre la meva vida, i molts pocs encerts», començava, i afegia vagament que «l’essència de la veritat no l’han explicat». ¿Se sent al·ludit l’autor d’aquest llibre? «Crec que a Julio li molesta que escriguin d’ell sense que li consultin, però tindrà ocasió de pronunciar-se si ho desitja. Sento curiositat pel que pugui dir», diu l’autor, que va fer arribar exemplars de la seva obra al mànager del cantant, Juan Velasco. «I em consta que li complau que algú s’hagi pres la molèstia d’estudiar la seva carrera seriosament».

Al principi de tot hi ha la veu, i allà, un secular rum-rum ha acusat les suposades deficiències de Julio Iglesias com a cantant. Ell mateix ha assegurat (a aquest diari) que va arribar a cantar «com el cul». Afirmació que Laguna refuta amb dents i ungles: segons el seu parer, en la seva «veu petita» hi ha un «domini dels plecs vocals».

Cal retrocedir a les albors de la música gravada per situar un desenvolupament de l’art vocal en el qual ja no és necessari disposar d’una veu potent i on és possible explorar subtils recursos. Cantant «per dintre», com diu Julio, que sobresurt en tècniques com «el fregit vocal» i «la veu airejada», precisa Laguna, amb les quals transmet «una particular llangor i vulnerabilitat». Efecte oportú per cantar «històries de fracàs sentimental», la seva especialitat.

Allà, una de les seves grans obres, apunta el llibre, és l’elaboració del retrat de l’home sol, potser entretingut per dolços passavolants per suportar la ruptura més dolorosa. «Quatre-cents amors per suplir-ne un de sol», va resumir la revista ‘Garbo’. La causant del desemparament no era cap altra que Isabel Preysler, projectada llavors com «la dolenta de la pel·lícula». El tema ‘Hey’ va extreure or de la conjuntura: «es siempre más feliz quien más amó / y ese siempre fui yo».

Va completar aquest retrat, estima l’autor, l’entrada en escena de Chábeli Iglesias a partir de la portada de l’àlbum ‘De niña a mujer’ (1981). Per a Laguna, la cançó, en la qual veu algun «vers inquietant» («tu mirada buscaba la mía / jugabas a ser mujer»), podia ser una manera de «purgar la culpabilitat» que Julio sentia com a pare».

En la seva conquista d’Amèrica, decisius aliats van ser les agències Rogers & Cowan i William Morris, que juntament amb la discogràfica CBS (avui Sony Music), es van encarregar de «crear expectació» entorn del personatge, atenent la regla de «crear un rumor». Per això, la campanya ‘Julio who?’ acompanyada de dues-centes cartes a figures influents.

Seguint una altra màxima, la d’encunyar un sobrenom ocurrent, va entrar en acció «el Sinatra espanyol». Tirant de tàctiques que han utilitzat des dels Beatles Rosalía, Julio va jugar a la ‘glocalització’ cantant en múltiples idiomes (tot i que «podria cantar en un dialecte del Txad i les dones cridarien», va observar ‘Variety’), va protagonitzar duets d’èxit per obrir mercat (Willie Nelson, Diana Ross) i va subministrar un degoteig permanent de fets noticiosos que, a falta d’Instagram, explicava amb la complicitat de tabloides i setmanaris.

La primera incursió sonada al mercat ‘anglo’ va ser la versió de ‘Begin the beguine’, número u al Regne Unit el 1981. Cole Porter, en clau de disc music orquestrada, en un moment en què l’efecte de ‘Fiebre del sábado noche’ «ja estava de capa caiguda». Per això, Julio Iglesias apunta a un públic «aliè al ‘trendy’ més madur i conservador», imprimint «una sensació de contemporaneïtat tot just passada de moda». I jugant amb el record d’èxits recents: ‘Drive’, de The Cars, a ‘Ni te tengo ni te olvido’ (1986), o ‘Streets of Philadelphia’ a ‘La carretera’ (1995).

L’èxit als Estats Units va ser fruit «del talent, el màrqueting i el moment», va resumir al seu dia Stephen Holden a ‘New York Times’, i a aquest tercer punt s’acull Hans Laguna al situar l’impacte de l’àlbum ‘1100 Bel Air Place’ (1984) en una època propícia, quan no era obligatori cantar en un anglès perfecte per captar el públic conservador i era oportú reconnectar amb la cultura prerock de les balades romàntiques.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Julio va capturar així els ianquis perquè estaven desitjosos d’una tornada del «romanç i la classe». I ho va fer, va dir ell alguna vegada, perquè no ho necessitava. «Però un artista ha d’aspirar al màxim», va remarcar. Els Estats Units, com «the top of the last step»: «la cimera de l’esglaó final».