Ferran Utzet munta la primera obra d’Ivan Viripaiev a Catalunya

A Viripaiev, dramaturg, actor i director premiat que també treballa en el món del cine, li agrada jugar amb els codis del teatre. Ha construït l’obra com si es tractés d’una partitura. Els seus protagonistes són quatre personatges insatisfets d’entre 30 i 40 anys. El Charlie i la Monica són parella. L’Amy és l’ex del Charlie i el Krystof, un resident a Berlín que viatja a Nova York. L’acció pivota entre Europa i els EUA i transcorre en pocs dies. Durant l’hora i mitja que dura la funció, l’obra busseja en el més profund de l’ésser humà, en les inquietuds del ciutadà contemporani enmig de la bullícia d’un món hiperaccelerat.

Les històries s’entrecreuen en aquesta faula descarnada que retrata el buit existencial. Els personatges assumeixen diverses dimensions: són narradors i també protagonistes de l’acció. Més que representar el que ocorre, ho expliquen. El pes recau en la paraula. «Només començar, a la primera pàgina hi ha un casament, una infidelitat i un avortament», avança Utzet. L’estructura de l’obra és molt especial. Combina peripècies externes i diàleg interior. I tot està narrat en present, a excepció d’un salt temporal a l’inici.

Teatre de l’ànima

‘Unes abraçades insuportablement llargues’ (2014) retrata com de dur que és assumir noves etapes a la vida a través de persones a qui la falta d’una base espiritual sòlida els complica l’existència. Utzet presenta els protagonistes de manera molt despullada, en un espai buit on les llum i les projeccions juguen un rol clau amb un escenari a la italiana col·locat molt a prop de l’espectador. «És un teatre molt íntim i requereix tenir el públic a prop perquè va directe a l’ànima», comenta el director.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Els actors Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin i Joan Solé Martí han entrat en el joc. «Malgrat tenir una forma molt acotada, l’obra et deixa un gran espai poètic i abstracte perquè hi puguis aportar coses», declara Pujol. El món de l’inconscient travessa l’obra profundament. «Hi ha tot un món de símbols», afegeix l’actriu que va abordar el tema de la pèrdua del seu pare a ‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’. La mort és també un dels temes de la peça de Viripaiev. «És el canvi definitiu a què ens hem d’enfrontar, parlar-ne és també una forma tractar i valorar la vida».

Amb els protagonistes en escena està sempre Jordi Busquets Rovira, col·laborador habitual de Quimi Portet i Albert Pla, que recrea ambients i arcs emocionals amb la seva guitarra elèctrica. Els seus acords creen atmosferes, reforcen la paraula i l’emoció. «La música connecta el més terrenal de l’obra amb el més màgic», apunta Utzet. Totes les melodies són originals. «Utilitzo motius repetitius no conclusius, més aviat ambigus per crear paisatges sonors, ambients distòpics o no llocs», explica el compositor, que alterna el pop i el teatre, en què ha treballat, entre d’altres, com a responsable de l’espai sonor d’‘Instrumental’, adaptació de l’obra de James Rhodes que es va estrenar al Lliure.