Quan la NBC va finançar un pas subterrani sota el mur de Berlín

Allò del globus demostra la imaginació amb la qual es va afrontar la fugida. N’hi va haver de tota mena i condició, però potser cap va ser tan carismàtica com la del túnel que, només un any després de la construcció del mur, va fer que 29 persones deixessin enrere l’anomenada franja de la mort. Aquella era una frontera tan física com mental en la qual el totalitarisme alemany, amb suport de la Unió Soviètica, va desenvolupar un equip de seguretat entre guàrdies, armament, tancs i gossos rastrejadors que va arribar a costar gairebé 2.000 milions d’euros a l’any. A més d’una totpoderosa policia secreta, la Stasi, que amb la seva àmplia xarxa d’informants sabia on treballaven, llegien i amb qui es ficaven al llit tots els ciutadans de l’Alemanya Oriental. Aconseguien desbaratar els projectes de fuga el 99% de les vegades.

Tornem al túnel. Feia 135 metres i no va ser ni el més llarg ni el que va possibilitar la fugida de més gent. Però sí que és el que té la millor història. L’ha escrit la periodista i locutora britànica Helena Merriman a ‘El túnel 29’ (Salamandra), que ja va triomfar quan la va explicar en un podcast per a la BBC que han arribat a tenir més de 6 milions de descàrregues. El llibre serà a les llibreries a partir del dia 5. Si aquell túnel es va fer mundialment famós va ser perquè un equip de la NBC va contactar amb el valerós grup per realitzar un documental mentre s’excavava, en secret, des de la part occidental de la ciutat. La filmació televisiva d’aquests treballs, que obligava els joves a extreure la terra cara amunt en un espai de poc menys d’un metre quadrat, va ajudar a finançar el projecte. Una connexió discutida, ja que les sospites de la ingerència de la CIA, mai provades, sempre han acompanyat aquella aventura.

La iniciativa va sorgir de dos estudiants italians al Berlín Occidental, Mimmo Sesta i Gigi Spina, que van contactar amb l’heroi absolut del llibre de Merriman, Joachim Rudolph –un estudiant d’enginyeria de la RDA que havia decidit fugir abans que s’aixequés el mur–. Rudolph avui té 80 anys i guarda una extraordinària memòria sensorial dels treballs. Ell és un dels molts testimonis –un altre seria el matrimoni Sternheimer– que la periodista va entrevistar per al llibre. A més, Merriman té accés a documents i, per descomptat, als ominosos i obsessivament precisos arxius de la Stasi, una mina per a qualsevol periodista. Ara, després del parèntesi que ha suposat la pandèmia, ha tornat a la capital alemanya per mostrar ‘in situ’ on i com van succeir aquells esdeveniments subterranis. Ha despertat tant interès pel tema que ha inclòs al llibre les localitzacions perquè el lector pugui visitar-les per recrear aquells fets.

«No m’apassionen massa les dades dels llibres d’història. Les tinc en compte, per descomptat –relata–, però crec que la història d’‘El túnel 29’ no s’entén si no es veu la brutícia i el fang al qual es van enfrontar els excavadors, i Joachim va ser fonamental per explicar això. A més, amb els seus relats em va ajudar a entendre com creix un nen en la RDA, com es construeix un nou estat socialista, entre 1945 i 1961, un període del qual no hi ha gaire documentació. Vaig poder evocar des de la ingenuïtat dels seus ulls com la gent construïa les seves ràdios de galena i com els tancs actuaven en les manifestacions».

El carrer sota el qual va succeir tot, la Bernauer Strasse, mesura un quilòmetre i mig. S’ha fet famós perquè, quan es va aixecar el mur, l’interior de les cases formaven part del Berlín Oriental, mentre que la vorera pertanyia al Berlín Occidental. Al principi, per traspassar la línia, els veïns només havien d’obrir la porta i sortir. Fins que les autoritats democràtiques els van desallotjar i van tapiar-ne portes i finestres. Només van permetre l’estada als veïns dels pisos superiors. Des de les finestres, molts van aprofitar la situació. Era un bon lloc des d’on llançar notes escrites a l’altre costat o ensenyar els nadons als avis que s’havien quedat allà. Una parella es va casar al carrer i els pares de la nòvia els contemplaven des de la finestra.

Avui, a la cantonada de la Bernauer Strasse, hi ha un museu on es recorda tot allò i s’ha reconstruït el famós túnel. Els visitants poden baixar per l’escala de mà i endinsar-se de quatre grapes pel lloc. Cada any, coincidint amb l’aniversari de la fuga, els supervivents de l’aventura es reunien en aquell lloc i cada un aportava els detalls que recordaven perquè la còpia fos cent per cent fiable. «Ara fa temps que no venen, per la pandèmia. Han d’anar molt amb compte perquè són molt grans», comenta el guia.

Als veterans els agrada recordar com es van espavilar per colar-se sota la frontera més vigilada del món. Com van utilitzar maquinària que no fes soroll. Com se les van enginyar per veure-hi en un túnel sense llum i respirar quan els faltava l’aire. Com van buidar les aigües freàtiques que van inutilitzar diverses vegades el soterrani perquè la ciutat se sustenta sobre sorra humida. Riuen particularment quan recorden com van col·locar aquell rètol que parafrasejava el que hi havia a la superfície: «Està sortint del sector nord-americà de Berlín».

El llibre conté un grapat de subtrames: amors i desamors, fidelitats capaces de superar la més cruel separació i la presó, sense oblidar les activitats d’un espia infiltrat molt eficaç que, no obstant, en aquesta ocasió no va aconseguir desbaratar els plans. El material s’ha convertit en l’objectiu perfecte per a la sèrie de televisió que està preparant la productora de la sèrie ‘Chernobyl’, amb guió de Georgia Pritchett, una de les guionistes de ‘Succession’. La cosa promet.

La proesa de Joachim i els seus amics no va ser només una odissea en miniatura. Podria haver precipitat un dels conflictes més grans de la guerra freda si els periodistes i càmeres de la NBC haguessin sigut abatuts pels guàrdies fronterers. No va ser així. No obstant, la influència del documental sí que va aconseguir transformar algunes coses.  Va commoure el president John F. Kennedy fins fer-lo plorar i va exigir veure’l abans de la seva reproducció per temor de reactivar la tensió davant la Unió Soviètica, que ja havia arribat al màxim durant la crisi dels míssils a Cuba. A més, Merriman sosté que l’«Ich bin ein Berliner!» (¡soc berlinès!) amb el qual va saludar la ciutat en la seva primera visita oficial pocs mesos després va ser conseqüència directa d’aquella emoció. Però, sobretot, el documental va canviar la percepció dels nord-americans sobre el que suposava viure rere el teló d’acer.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«La guerra freda i la televisió van néixer pràcticament alhora –explica Merriman–. A diferència de la ràdio, es podia veure el que estava passant i això creava una opinió pública d’una forma molt directa. No és gaire diferent del que està passant ara a Ucraïna, però es podria dir que aquell documental va canviar el model informatiu televisiu».

L’autora estableix una altra vinculació, no molt evident, entre el mur berlinès i l’actual conflicte bèl·lic que ha ressuscitat els vells fantasmes de la guerra freda. Mostra Vladímir Putin el desembre de 1989, pocs dies abans de la caiguda del mur. El president rus era llavors un oficial de la KGB. Destinat a Dresden i davant una multitud alemanya enardida per una llibertat acabada d’estrenar –havien assaltat la seu la Stasi i estaven amenaçant la caserna del servei secret soviètic–, el jove Putin es va encarar amb la gent, va aconseguir que marxessin amenaçant-los que dispararia i va demanar ajuda a les autoritats soviètiques. «Només va rebre tres paraules de part d’un oficial que feia d’enllaç: ‘Moscou guarda silenci’ –recorda l’autora–.  Molts analistes creuen que en aquell moment es va començar a gestar l’obsessió de revenja que el mou ara. Putin no seria Putin sense aquella experiència alemanya».