James Ellroy: «La majoria dels meus lectors són homes però jo escric per a Déu i per al món»

«Yo soy el PERRO DIABÓLICO», saluda Ellroy, així en castellà, grotescament teatral per demostrar que la llengua de Cervantes no se li resisteix. El seu lèxic espanyol és bastant reduït i aviat els seus esgarips entren en bucle i el gos es transforma. «Yo soy el BURRO del DIABLO», diu mentre et mira amb la cua de l’ull, observant l’efecte provocat. El més reconegut autor de novel·la negra nord-americà, el ‘macho man’ del ‘noir’, ha tornat a Barcelona amb les piles posades. Amb tot, el seu estil en general és molt menys agressiu que en dècades passades.

‘Pánico’ és un concentrat d’Ellroy en estat pur. ¿Hi està d’acord?

Jo et diré el que és. És una potinga en la qual es barreja la meva obsessió per Los Angeles als anys 50. La meva volença pel periodisme d’escàndols. La meva obsessió pel departament de policia de la ciutat. La meva bogeria per les dones. El meu anticomunisme. El meu disgust claríssim per James Dean així com pel director, i puto comunista, Nicholas Ray. També el meu odi pel violador Caryl Chessman que va acabar a la cambra de gas el 1960 després d’haver convençut de la seva redempció tothom a través dels seus llibres. Tot això amanit amb molta marxa, humor, robatoris, mercadejos, escoltes i tortures.

¿Per què va abandonar la continuïtat de l’escriptura del segon Quartet de Los Angeles per aquesta novel·la?

Va ser per la covid. Em vaig desconcentrar. Així que vaig agafar una novel·la curta que vaig escriure fa 10 anys sobre Freddy Otash i vaig voler unir-la a dues peces breus més, però no em convencia. Així que vaig decidir escriure’n dues parts més i es pot dir que el resultat és una novel·la.

Otash és un tipus menyspreable, però aconsegueix que el lector li agafi simpatia.

L’Otash de la vida real era un sac de merda.

¿En quin sentit?

Era un mal tipus. Un esbirro sense escrúpols i sense el menor encant. Ningú podia confiar en ell.

Es pot dir que l’ha humanitzat.

Si tens accés als pensaments d’un personatge, com és el cas, entens el que suposava aquesta manera de viure i les seves contradiccions. L’Otash de ficció mata però sempre està indemnitzant les viudes quan liquida algú. A més el meu Otash sempre està buscant l’amor.

És vostè un romàntic.

Yeaaaah. Soc el GOS romàntic.

¿Quines coses íntimes li ha deixat a Otash?

Compartim la mateixa curiositat. Ell és un pervertit tafaner, que sempre està ensumant per les finestres. Jo durant molt temps, en la meva adolescència, em vaig dedicar també a això. Entrava a les cases per ensumar la roba interior de les dones. Per sort allò va passar.

¿Per què odia tant el president Kennedy?

No l’odio exactament. De fet el seu germà Bob em queia francament bé. Però no entenc el prestigi que arrossega. Va ser un president mediocre i pel seu estil de vida marcat per la seducció de dones i les drogues és bastant creïble que hagués pogut necessitar els serveis d’Otash.

¿Així que no accepta que Kennedy fos una alenada d’aire fresc en el panorama dels 60?

Sí, però què va fer amb això. Res. Era un tipus atractiu, tenia sentit de l’humor i ideals, però no es pot comparar amb Eisenhower, el president que el va precedir i que també va tenir ideals.

Kennedy  i James Dean formen part de la mítica de la postguerra i vostè els destrueix a plaer.

Dean era una mala persona. Un pispa que tractava malament la gent, manipulava els seus companys gais, era un mal actor. Jo volia punxar el globus inflat de la seva fama. Se’l recorda més per com la va dinyar. I sí, es va quedar allà enmig d’un garbuix de ferros recargolats, però això no el fa millor persona. Es deu haver adonat que em costa destruir mites (riu sonorament).

¿Se sent més ben considerat ara que fa alguns anys?

Crec que tinc una reputació literària molt més gran a Europa que als Estats Units. Aquí em prenen molt més seriosament. El nivell de crítica literària als Estats Units és una estupidesa. Qualsevol pot fer una crítica si és usuari d’Instagram, Facebook o Twitter.

El seu pare va formar part d’aquest món una mica soterrani de Hollywood. ¿No es planteja escriure sobre ell?

No.

Però presumia d’haver tingut una història amorosa amb Rita Hayworth. Allà hi ha una història.

Sí, i jo he optat per creure’l. De fet el seu nom apareix en una biografia sobre l’actriu perquè als anys 40 treballava com a mànager d’artistes i una dècada abans havia conegut i treballat per a la família de l’actriu, els Cansino, a Mèxic, on va viure un temps. Parlava bé espanyol i va treballar portant les apostes de les curses de cavalls d’Aguacalientes.

‘Pánico’ es planteja com una confessió. ¿Quin paper ocupa la religió en la seva vida?

Soc cristià, crec en Déu i en la resurrecció. Estic convençut que les Escriptures són veritables de manera literal i infal·lible: el pecat original es va produir gràcies a una poma. I sí, soc un escriptor cristià. Joyce Carol Oates em va fer un gran compliment quan em va anomenar el Dostoievski americà. Dostoeivski té un gran sentiment del pecat i de la redempció. No imagina un món sense Deú per això assegura que quan no existeix Déu tot està permès. Jo veig Déu a tot arreu i porto tots aquests homes horribles a aquest moment de confessió.

¿Això vol dir que per fi ha pogut llegir ‘Crim i càstig’?

No, ho he intentat diverses vegades i no he pogut. Potser perquè ell és l’Ellroy rus (riu).

A les seves novel·les hi ha una forta concentració d’immundícies humanes. ¿Se sent bé al descriure-les?

Escric sempre en un estat de gran nerviosisme, però alhora molt controlat. Aquests llibres són densos i complexos, amb moltes capes. Hi ha violència i passions. I no obstant, des d’un punt estilístic són molt rigorosos. A més les escenes sexuals estan molt diluïdes, són reservades i gens explícites.

¿Qui creu que el llegeix millor, els homes o les dones?

La majoria dels meus lectors són homes però jo escric per a Déu i per al món.

¿Què li diuen les lectores? ¿Com porta aquestes crítiques?

Diuen: «Ellroy és un feixista, un racista, un homòfob, un misogin». Sempre la mateixa lletania. Me la bufa. Que els donin. Com diuen a Itàlia: «Va fan culo».

És curiós però el més influent moviment feminista dels últims anys, el MeToo, sorgeix d’un escàndol larvat a Hollywood.

La de Weinstein és una bona història però com que no passa als anys 50, mai escriuré sobre això.

¿Continua sense veure pel·lícules actuals?

Només veig boxa i pel·lícules antigues a la tele.

O sigui, que per fi confessa que té televisió.

És la meva dona, Helen Knode, que la té. Bé, la Helen va ser la meva dona, després la meva ex i ara és la meva nòvia. Viu molt a prop.

Se’l veu molt més calmat que en visites anteriors. ¿La Helen hi ha tingut una cosa a veure amb això?

M’ha amansit el seu amor. Ha ensinistrat el gos diabòlic. Ella també és una dona que escriu. Ha publicat dues novel·les negres i està escrivint una novel·la sobre un gos que parla. A tots dos ens agraden molt els gossos, els bull-terriers en especial.

‘Pánico’ és un llibre de molt sentit de l’humor. ¿Ha passat alguna cosa en la seva vida perquè sigui així?

Volia mostrar la vida dels homes, sempre a la recerca d’amooor, amooor, amooor, com una cosa ridícula. Tota la meva vida té molts moments risibles, sé del que parlo. De fet, escriure així dels homes és una manera de mostrar la meva solidaritat amb les dones posant en evidència la ridiculesa d’ells.

Resultarà que és vostè feminista.

En certa manera, sí. Un feminista caní. Els gossos són amistosos i busquen afecte, però si no els agrades et mosseguen. És bastant tonto però és així.

¿Després de ‘Pánico’ ha tornat a l’escriptura del quartet?

No, això haurà d’esperar. Estic escrivint una altra novel·la de Freddy Otash, amb un to molt diferent del d’aquesta. No serà tan grotesca i sí molt més seriosa. Als Estats Units i a Espanya és molt probable que es publiqui d’aquí un any i mig.

Suposo que s’ha posat aquest pin a la solapa amb la bandera d’Ucraïna perquè els periodistes li preguntem per l’actualitat i vostè pugui recordar-nos que no parla de política.

No et preocupis. Pregunta’m.

Notícies relacionades

Novel·la negra: 15 llibres recomanats per al Sant Jordi 2022

Barcelona, capital de la innovació social

¿Per què el porta?

Recordo que tenia vuit anys el 1956 quan els tancs russos van entrar a Budapest, a Hongria, per acabar amb la revolta contra el govern comunista. Els russos es van carregar milers de persones. Per a mi va ser molt impressionant. La situació actual em recorda aquest moment. Així que he enviat diners per ajudar Ucraïna i porto aquest pin. Perquè odio Putin. Això ha d’acabar-se ja. I si no, puc enviar-hi Freddy Otash que se’l carregui (riallades finals).