Jorge Drexler: «Qui tingui una visió crítica de l’amor romàntic serà una persona molt infeliç»

Una genialitat. Allà, el que passa a l’escenari s’assembla molt a la vida mateixa. Ja em van cridar l’atenció les seves lletres per al disc de Rosalía ‘El mal querer’. La col·laboració en el tema ‘Tocarte’, del nou disc, és la primera que vam fer. És una cançó pandèmica amb l’obsessió pel contacte físic, que era el que necessitàvem. La melodia i l’estructura són d’ell. Jo només vaig escriure la segona meitat de la lletra.

‘Tocarte’ és una peça molt percussora i minimalista, però el disc és d’ampli espectre, amb temes orquestrals refinats, i funk una mica marcià, i tot en un repertori concís, de 10 cançons.

El disc dura 35 minuts, com ‘Revolver’, dels Beatles. La gent em diu que és curt, però no cal gaire més. Digues el que hagis de dir i segueix el teu camí. ‘Tocarte’ és fusta i guitarra, amb aquell toc funky carioca, minimalista, que és també la clau del candombe. Les programacions les va fer el meu fill Pablo, que viatja molt a l’Uruguai.

I que firma com a pablopablo.

Ha publicat algunes cançons, amb la saviesa d’evitar situar-se a l’ombra del seu pare. Jo no tinc res a veure amb el seu projecte. Soc un admirador extern i feliç. Em sembla meravellós que no treballi per a mi, que és molt temptador, perquè als pares ens agrada donar feina als fills.

‘Tinta y tiempo’ fa pensar en les circumstàncies del confinament, amb totes les hores del món per omplir el foli en blanc.

La visió amb què ho expliques és positiva, però la meva és bastant negativa: en aquell temps em vaig adonar que la interacció social era un ingredient de la composició. El meu segon disc es diu Radar perquè em vaig adonar que era tan important el que jo enviava com el que tornava, com rebotava. I quan talles aquest fil i no torna res... La meva manera d’escriure era inspirar-me jo sol, davant el full en blanc, i un dia apareix alguna cosa i acabes tenint una protocançó. Després, aquella mateixa nit, passa un amic a prendre una copa a casa i la hi ensenyes, i coses que havies deixat sense resoldre, el 20%, es mostren en l’acte de cantar-la. Però ara deu ser la primera vegada en la meva vida en què en els concerts toco el disc sencer, les 10 cançons. I funcionen.

En el primer tema diu que «el amor es el plan maestro». Ara es parla de l’amor romàntic en un sentit molt crític. ¿Comparteix aquesta visió?

En absolut. Qui pugui tenir una visió crítica de l’amor romàntic serà una persona molt infeliç. El que a mi m’interessa és canviar l’angle: la visió biològica i evolutiva de l’amor. L’amor és una estratègia que ha funcionat –com em va dir la meva cosina científica Alejandra Melfo, coautora d’El plan maestro–, perquè va augmentar la biodiversitat en el moment en què dues cèl·lules, en lloc de mutar-se a si mateixes, van decidir ajuntar-se i barrejar materials genètics. Allà vaig veure que hi havia una cosa que em permetia parlar d’una cosa tan tronada com l’amor des d’un angle diferent.

Rubén Blades hi canta una estrofa sobre l’origen de la vida.

És una dècima, una forma de vers que jo venero, i que a Panamà es diu Canto de Mejorana. Rubén em va permetre introduir-hi un rol com de cor de tragèdia grega. Vaig pensar que aquesta part l’havia de cantar algú amb una autoritat omniscient, de persona respectada a la tribu. Un semideu, com si estigués amb una túnica i la lira. I el més semblant a un semideu que tinc a l’agenda telefònica és Rubén Blades. I Caetano [Veloso], però ell no canta en dècimes.

A ¡Oh, algoritmo! canta amb mofa a un altre semideu, el tecnològic que captura els nostres gustos i els determina. «¡Digues què he de cantar, oh, algoritme!». Una qüestió que fa pensar l’oient. ¿També al compositor?

Volia parlar d’això. El protagonista, irònicament, decideix renunciar al seu lliure albir i es pregunta què ha de cantar. Ja hi ha cançons que són escrites per algoritmes.

I articles.

I poesia. L’algoritme s’ha ficat en la nostra vida d’una manera que diria que ens coneix millor que nosaltres mateixos. Una cosa és el que diem que ens agrada, i una altra, el nostre historial de recerques a Google.

Aquest tema el canta amb la cantant israeliana Noga Erez. ¿Està atent a l’escena d’aquest país?

Circumstancialment. Vaig viure un any a Israel, quan en tenia 15, i entenc i parlo hebreu. M’interessa el conflicte identitari. És molt bo per escriure cançons. Per això Puerto Rico és el lloc on surten aquests ritmes urbans que han pres el món per assalt. Venen d’un país que no sap què és, si nord-americà o què. Hi ha una incomoditat de base.

¿Vostè la sent?

Fixa’t, sí, tinc una incomoditat identitària molt gran. La condició jueva és incòmoda, complicada. Em vaig criar en un entorn que pot semblar bucòlic, però tenia tensions. I hi ha un comú denominador en tot el que faig: tota la meva vida he intentat fer compatible l’incompatible. Com a l’hora d'escollir entre ser músic o metge. Em vaig passar a la música emportant-me la medicina amb mi, i la biologia es troba en aquest disc. Sempre he intentat bastir ponts. Intergeneracionals també: amb C. Tangana. Miro de pensar «l’altre pot tenir raó».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I és un músic que s’ha colat en el mainstream i que alhora experimenta. ¿Sent que ha arribat a la quadratura del cercle?

L’intent de compatibilitzar allò incompatible. Soc una persona llaminera, curiosa, que sempre pensa que hi ha una cosa molt bona al lloc on no hi és. Italo Calvino parlava del mite de la Gorgona, que és l’èxit, la consagració. Si Perseu la mirava als ulls es convertia en pedra. Amb l’èxit, si t’ho creus, et converteixes en estàtua de tu mateix. Estàs mort. Jo vull estar en un equilibri inestable i tinc molta por a la consagració. Ara la veig més a prop, per l’edat i perquè te l’ofereixen amb safata, i una mica t’agrada, i dius: sí, gràcies. Però m’interessa posar-me en risc, i deixar que C. Tangana elegeixi les melodies i donar els arranjaments a un tipus que els porti lluny.