‘Ahed’s knee’, la pel·lícula antiburocràcia que cou a Israel

La història parteix d’una experiència viscuda pel director: «Vaig ser convidat a una localitat al desert per presentar una de les meves pel·lícules, ‘La professora de parvulari’. Algú molt amable del ministeri em va donar un document sobre el que podia dir o no», ens explica el director.

Aquesta situació, el pes de la burocràcia i la fascinació del desert van començar a bullir en la seva imaginació. «Vaig fer fotos del desert i les vaig enviar a la meva mare. Ella tenia un càncer molt greu i va morir fa un any i mig», recorda. Era Lapid va ser la muntadora dels anteriors treballs del seu fill, de la mateixa manera que el seu pare, Haim, ha participat en el guió d’alguns.

La mort de la mare va originar el que el cineasta defineix com «una resposta vital. Tres setmanes després em vaig posar a escriure. No tenia una idea clara, però si la urgència. Vaig acabar el guió en 15 dies, davant els dos anys que vaig necessitar per al de ‘Sinónimos’». ‘Ahed’s knee’, de posada en escena agitada, vincladissa, va néixer amb un sentiment molt fort d’enfrontar-se a dues idees, la mare carnal i la mare pàtria.

«Israel és una nació que s’enfronta a constants salts al buit», argumenta Lavid. ¿I quina ha sigut la resposta a una pel·lícula que qüestiona de forma tan vehement la burocràcia del sistema i la pèrdua de les llibertats?: «Es va percebre inicialment a diferents nivells. Hi va haver l’interès del públic per haver estat a Cannes, guanyar el premi del jurat i tenir distribució fora del país. Era una espècie de celebració nacional».

«D’heroi a traïdor»

Però les coses es van torçar. Segons Lavid, «va començar la polèmica per l’atac directe al film i a mi per part de polítics i mitjans de comunicació que ni tan sols l’havien vist. Vaig passar d’heroi a traïdor, a ser la vergonya del país i que es qüestionés perquè l’Estat finançava aquest tipus de pel·lícules».

Lavid està acostumat a rebre crítiques dures a Israel, però en aquest cas «van ser brutals, em vaig sentir molt angoixat, no volia enfrontar-me a nou milions d’israelians». Afortunadament, d’altra banda, el cineasta va començar a rebre reaccions favorables per part del públic, «gent que em va escriure missatges llarguíssims a favor de la pel·lícula, gent que percebia un retrat existencial abans que un manifest polític».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Sinónimos’ narrava la història d’un jove hebreu que s’instal·la a París i vol desfer-se de la seva nacionalitat israeliana. La polèmica sempre l’ha acompanyat, tot i que justifica que en aquell anterior film «el protagonista és un noi jove i encara té temps per madurar, és a París, la pel·lícula és en un altre idioma, es va percebre com un film més estranger. Al contrari, l’última està filmada a Israel, parlada en hebreu, el protagonista és més madur».

Per Lavid és igual que un film sigui de Hollywood, europeu o independent. L’únic és «la urgència, la singularitat, el risc, utilitzar tot el potencial del mitjà creatiu». I conclou: «Els cineastes han de ser a les barricades».