Peter Bagge: «El grunge va ser, sobretot, una actitud mandrosa»

Que va ser una absoluta tonteria. No em sortiria una idea millor. Música mandrosa, roba mandrosa i, sobretot, actitud mandrosa.

Vostè és com a mínim de la generació anterior al grunge. No obstant ‘Odio’ és un gran retrat de la generació grunge. ¿Xiripa?

No del tot. D’una banda, al viure a Seattle l’escena grunge era una mica familiar per mi, coneixia gent que hi estava molt ficada. Però alhora, quan va sorgir el grunge a Seattle, em va recordar molt al que ja havia viscut a Nova York amb l’aparició del punk. Era una cosa que ja coneixia de sobres. No volia fer un còmic d’època, basat en el passat, i per això vaig ambientar les meves experiències anteriors en què veia al meu voltant.

¡Quant joc haurien donat les xarxes socials en mans dels personatges d’‘Odio’!

Sens dubte. És una llàstima que no existissin. Però existien i surten reflectits a ‘Odio’ els fanzins. Tothom veí treia un fanzín amb les seves fílies i fòbies i en certa manera els fanzins funcionaven com funcionen ara les xarxes socials.

La gent es tatua com si no hi hagués un demà. ¿Ha vist algun tatuatge del seu personatge Buddy Bradley?

Molts. Massa. Fins i tot abans que es popularitzessin tant els tatuatges, una noia que treballava a la meva editorial nord-americana es va fer un tatuatge enorme d’un altre dels meus personatges, no del Buddy. No em va consultar; jo li hauria dit: ‘¡No ho facis!’ Però la veritat és que és un afalac, tot i que em sembla una idea pèssima. Molts fans m’envien fotos dels seus tatuatges de Buddy Bradley.

¿Què li sembla ‘Odio’ 30 anys després d’haver-lo escrit i dibuixat?

Quan reviso les meves primeres obres, no només ‘Odio’, em sorprèn l’agressivitat i l’angoixa i la ira que jo emmagatzemava dins i que ja no sento. Ja no sé ni d’on sortien aquestes emocions. Penso que havia de ser una persona terrible i em pregunto com era possible que tingués amics llavors. No m’identifico el més mínim amb aquestes emocions.

Sospito que era més fan dels Young Fresh Fellows, també de Seattle, que dels grups de grunge.

L’encerta. A més, Scott McCaughey i Kurt Bloch són coneguts meus. També m’agradaven molt The Posies, no de Seattle però de prop. Tot i que hi havia algun grup de grunge que m’agradava, com per exemple... Nirvana, com no. Després d’una gira per Espanya amb The Fastbacks, el seu altre grup, Kurt Bloch em va explicar que era molt més conegut a Espanya que a casa seva i que els fans espanyols pensaven que era assetjat per fans de Seattle quan baixava al colmado a comprar un bric de llet. Per no trencar l’encanteri els deia que sí. A mi em passava i em passa el mateix

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Quins artistes reconeix com a influències?

En la meva joventut, sens dubte Robert Crumb. Però, abans d’això, Schulz, l’autor de ‘Peanuts’, i molts dibuixants de la revista ‘Mad’. I després, malgrat que és una mica més jove que jo, Daniel Clowes també va ser una influència important. Les nostres carreres van avançar en paral·lel i érem molt competitius entre nosaltres, i també amb els germans [Gilbert i Jaime] Hernandez. Si ara, per il·lustrar el tipus de relació que tinc amb Clowes i els Hernandez, jo publiqués un nou número d’‘Odio’, el primer que faria seria preguntar-los què els ha semblat. I si em diguessin ‘¡que et bombin!’, significaria que els ha agradat molt.