Loquillo: «No suporto els artistes que callen i practiquen l’autocensura»

Vaig fer ‘El último clásico’ i, quinze dies abans de presentar la gira, va saltar tot pels aires amb la pandèmia. Però vaig decidir reprendre la gira de poesia contemporània, tots en una furgo, i anar on ens truquessin. Vam sortir de gira el 2020, sense vacunes. La gira més important i emocionant que he fet en la meva vida. Els que no van ser allà no tenen ni idea del que va significar i mai podran mirar-se al mirall. Jo sí. I en aquell moment vaig començar a notar que no em podia cordar les camises al coll.

El goll que li va aparèixer al coll.

Era just a les cordes vocals, i això podia canviar-me la veu o fer que m’hagués de dedicar a una altra cosa. En un dia de relax, vaig agafar uns volums de ‘Joyas literarias juveniles’, d’editorial Bruguera. ‘Història de dues ciutats’, de Dickens. A l’obrir-lo, em vaig dir: «Això és avui». Definia el final del segle XX i el canvi que vivim: «Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps». Després, quan el vaig gravar, vaig notar que el bony desapareixia. ¿El poder curatiu de la música? El que vulguis. I vaig començar a adonar-me d’una cosa. Soc molt fan de Cirlot, i el simbolisme de la portada d’‘El último clásico’, amb el personatge i la flama, m’indicava que era el final del segle XX i del personatge. Llavors, ¿la treva quina és, la pandèmia? No, la d’un mateix. Aprofitar un moment tan contundent per transformar-te.

Aquestes circumstàncies, cavalcat sobre el seu 60è aniversari, ¿el van fer revisar la relació íntima amb aquest personatge, amb la figura de Loquillo?

Jo em diverteixo molt amb les aventures de Loquillo, i ric amb les seves preqüeles. La primera cançó i l’última resumeixen els dos personatges: ‘El Rey’, el personatge de rock’n’roll excessiu, i ‘Voluntad de bien’, el que he definit als meus discos de poesia. Una és de l’Igor, i l’altra del Sabino. I el convidat, Dickens, per Sopeña. Hi ha un equilibri perfecte. Suposo que el temps se’m decantarà cap a ‘Voluntad de bien’, perquè jo no penso estar fent salts en un escenari amb més de 70 anys.

Aquesta és la cançó menys rock del disc, pròxima a la ‘chanson’ d’un Gilbert Bécaud.

El meu procés als discos de poetes era això, i arribarà un moment que serà això. Un ha de saber envellir amb l’edat, tot i que en això ningú guanyarà David Bowie. Jo soc un artista europeu, no un artista llatí: pop espanyol, francès, italià, ‘nouvelle vague’, ‘chanson’, Cançó, neorealisme, ‘free cinema’, Antonioni, Rovira-Beleta, Alain Delon, Jean-Paul Belmondo, Michael Caine, Vittorio Gassman... Aquesta és la meva cultura, i cada vegada això es veurà més reflectit.

Després de provar amb autors nous (Santi Balmes, Leiva, Marc Ros, Mario Cobo), aquí tanca files amb els compositors centrals de la seva carrera: Sabino Méndez, Gabriel Sopeña i Igor Paskual.

Quan has d’enfrontar-te al món has d’anar amb la Sisena Flota. Ningú diria que ‘El Rey’ no l’he escrit jo. L’ha fet l’Igor, perquè fa vint anys que és al meu costat.

¿Com aconsegueix que aquests autors escriguin com si estiguessin dins del seu cap?

Hi ha amistat i vida. La visió del Sabino és la de l’amic que coneixes des que vas començar i amb qui has passat circumstàncies difícils. L’Igor era fan del personatge, ha crescut amb ell i li ha donat un pas de rosca. L’equilibri és perfecte, i si a això li afegeixes el Sopeña, ja ho tens.

Paskual i Sopeña tenen els seus propis discos, però Sabino Méndez és un autor que, pel que sembla, només compon cançons per a Loquillo.

Ho té molt clar això, i jo. Hi ha una relació personal molt bèstia. El personatge i les seves lletres van a l’una. El Sabino, a part d’escriptor, és un tio molt compromès, i acceptar el repte de ser vicepresident de la SGAE no és cap broma. La directiva actual ha aconseguit fer caure la roda, i s’ha guanyat molts enemics. Em consta.

De vegades es parla de rock d’autor respecte a cançons intimistes, amb guitarres elèctriques, però en què el rock’n’roll ja amb prou feines es percep. Aquí hi ha cert primitivisme orgullós: el tacte al Bo Diddley de la nova versió de ‘La mafia del baile’ o la pulsió tribal de ‘La lluvia dice’ i ‘Velas a San Antón’.

Sens dubte, rock potent. Això és cosa del Josu [García; guitarra i producció]. Fixa’t que ell va treballar durant anys del que es coneixia com a ‘negre’, amb Alejo Stivel. Va estar al darrere de ‘19 Días y 500 noches’ [Sabina] i de molts èxits del rock espanyol. Aquí l’he deixat jugar a tot.

Una altra cançó de l’àlbum és ‘La libertad’. ¿Un concepte que l’esquerra ha permès que la dreta faci seu?

No ho crec, i no entraré en aquest debat. La llibertat ets tu; ho diu el Sabino clarament. I no és gratis, cal defensar-la, com la democràcia. Que es cremés Notre-Dame és un símbol. Europa, la decadent Europa, que sempre es mor, com el rock’n’roll, però just allà és quan té més creativitat i vida, i quan els seus valors es realcen. Cada vegada és més difícil dir el que penses, i per això m’agraden els autors que posen en dubte l’‘statu quo’: Jota [Los Planetas], Albert Pla, Robe Iniesta... Et fan dubtar i pensar. No suporto els artistes que callen, que no diuen res, que practiquen l’autocensura. Ha d’aparèixer un Manolo García o un Kiko Veneno a dir el que diuen.

Hi ha por dels titulars exposats a les xarxes.

Ara és el moment de dir el que et doni la gana, i no em refereixo a «caca, cul, pet, pipí». És necessària una campanya a favor de la cultura per fomentar que la gent torni a teatres, cines i concerts. ¿Què fa el ministeri? A l’anterior ministre ja el va posar al seu lloc Echanove. Però, Miquel [Iceta], ¡fes alguna cosa! Perquè la situació no està normalitzada. L’Estatut del Creador s’ha d’aprovar ja. I és també necessari un compromís dels artistes, perquè no hi ha tant taquillatge per a tanta oferta.

En els pròxims mesos, l’agenda de concerts traurà fum. Si tot va bé.

I no parlem dels preus de les entrades. Ens mirarem una miqueta a nosaltres mateixos també. I mentre el cine i el teatre són gremis que lluiten, en la música això no existeix. Compte. No som com abans. Cal tornar a començar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo