Arcade Fire combat l’ansietat col·lectiva amb ‘WE’

La connexió d’Arcade Fire amb el que podríem anomenar el sentir col·lectiu forma part del seu ADN des dels vells temps, i allà ha trobat la banda canadenca la coartada per a les seves cançons amb aspiracions ‘bigger than life’. I si la seva obra anterior, ‘Everything now’ (2017), va suplir el gruix conceptual per un cançoner més lleuger i lúdic, a ‘WE’ hi torna, començant per aquest ‘nosaltres’ ben clar i escrit en majúscules.

Obrin pas al tità de l’‘arena pop’ que un dia va mirar de reüll Springsteen i al qual es va apropar el mateix Bowie. Ara, de la mà de Nigel Godrich (arquitecte de Radiohead, entre altres assoliments), que aporta regeneradors traços de cirurgia d’estudi, i entregant un artefacte que combina la joguineria electrònica amb el ‘baladisme’ emfàtic tendent al ‘crescendo’ i la dinàmica rock amb vista a l’estadi. Posa en primer pla una idea d’angoixa contemporània que connecta amb una vella novel·la futurista, ‘Nosotros’ (1921), del rus Ievgueni Zamiatin, reflex de l’opressió popular practicada pels règims totalitaris.

Trajecte a dos temps

Així, ‘WE’ descriu un viatge del jo al nosaltres a través de les tenebres de la depressió i l’automedicació, l’alienació dels ‘mass media’ i el desemparament còsmic, en fi, fins a la gratificació que es deriva de la consciència comunitària. Floten allà el mal son pandèmic, el pànic al lideratge de Trump i altres fantasmes moderns. Material que el grup aborda en un àlbum a dos temps, amb una primera meitat sumida en l’‘era de l’ansietat’ i un altre sotrac ‘pel llampec’, amb punt final en aquest redemptor ‘WE’ que arrenca humil, a veu i guitarra acústica, i procedeix a inflar-se d’una manera que faria feliç U2.

‘WE’ està confeccionat per caure a plom en festivals i grans recintes, si bé ofereix més espessor que excitació. Rere el pòrtic d’‘Age of anxiety I’, amb denses capes instrumentals, sobresurt la seva continuació, ‘Age of anxiety II (Rabbit hole)’ sobretot després del seu gir sintètic, herència de ‘Reflektor’ (2013). Després tenim les lletanies tortuoses d’‘End of empire’, amb ecos de Bowie, i pujant a poc a poc el ‘tempo’, aquestes dues parts de ‘The lightning’, que recuperen la versió més clàssica d’Arcade Fire. El més alt punt d’ancoratge és ‘Unconditional II’, on la veu de Régine Chassagne es creua amb la de Peter Gabriel sobre una refulgent passarel·la amb vestigis de synth-pop.

Al cap i a la fi, amb aquest àlbum, Arcade Fire ens diu que s’ha convertit en un clàssic modern, autoreferencial i amb problemes per superar les seves cotes passades. Aquí, en el seu comiat del multinstrumentista Will Butler (que va ser baixa després d’acabar el disc), i comptant amb còmplices tan selectes com Josh Tillman (Father John Misty), Geoff Barrow (Portishead) i Owen Pallett. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

La seva presentació, amb dues cares i 23 cançons (hora i mitja), va fer pressuposar que al disc passarien més coses de les que al final acaben passant. Un treball pensat com una ‘playlist’ estival, d’ambient i so caribeny, amb temps per a tot i sense pressa per a res, com un llarg dia de platja. Segurament no n’hi ha cap altre de millor fent cançons des de la nostàlgia i l’amor colpejat (tot molt lligat a l’estiu). Un disc amb diverses cançons mutants i sense límits sonors en el qual destaca una versió ‘indie’ del ‘Conejo Malo’. Ignasi Fortuny

La pandèmia va obligar el grup escocès a quedar-se aquesta vegada a casa i gravar el disc a Glasgow, una cosa que no feia des de l’any 2000. I aquesta tornada a la domesticitat de la llar es tradueix en unes cançons de so familiar en les quals la banda sembla assumir definitivament la seva condició d’aristocràcia sènior de l’escena indie, picotejant en gèneres diversos (pop de cambra, eurodance, country, soul...) sense perdre aquest característic do per a la melancolia ballable que els va fer grans. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

El tercer disc del jove vibrafonista de Chicago et rep amb una oració (‘Prayer’) i et dona la seva benedicció a la sortida (‘Benediction’). Els títols ressonen a església, a servei religiós. I és igual a què li resis: de ‘The Parable of Poet’ surt amb una sensació de confort, d’amanyac. La brúixola del disc són les melodies –un dels punts forts de Ross– que el seu septet ataca amb tots els recursos del jazz modern i l’ànim del gospel. Música intensa i càlida que porta pau. Roger Roca

Del frec d’un jazz anyenc, amb vista a Nova Orleans, i les cadències del Brasil sorgeix aquesta obra de pols nocturn, guiada per la veu sinuosa de la catalana Natàlia Miró de Nascimento. Composicions amb pòsit, pròpies i alienes (Waits, Jobim o Cohen, fent una picada d’ullet a Madeleine Peyroux), filades amb la complicitat de Pep Gol (trompeta, producció), que s’obren pas amb els seus plecs de melancolia, la seva suau cruesa i les seves desimboltes confessions (sentin ‘M’ho venc tot per un petó’). J. B.