Tardi: «Fa anys que França va deixar de ser la dipositària dels drets humans»

Aquest àlbum és una carta d’amor a la seva dona.

Jacques Tardi. Sí, sens dubte. Durant anys he animat Dominique que expliqui la seva història. Allà hi ha el convenciment, el sacrifici, la clandestinitat, la presó. Tot això va castigar la seva professió de cantant, que va quedar en suspens durant uns anys per la seva militància política. Ella i jo ens vam conèixer en els consells editorials de Charlie Hebdo, consells nocturns que s’allargaven durant hores i hores. Una de les primeres coses que li vaig dir va ser: «has de tornar a cantar...»

Dominique Grange: I et vaig prendre la paraula, perquè vaig gravar un disc un any més tard. Jo no havia deixat de cantar. Havia deixat l’ofici de la cançó, que no és ben bé el mateix. Havia deixat el ‘show business’ per compondre cançons de lluita que servissin a les causes que llavors em semblaven importants i que m’ho segueixen semblant.

¿Com s’ha vist representada en aquest còmic que juga amb l’autoficció?

D. G. Hi veig una noia que ve d’un entorn burgès, una família de metges de Lió que sempre s’ha manifestat i ha treballat pels altres mostrant molta empatia. Per això no em preocupava la meva –diguem-ne– carrera. A mi l’èxit m’era absolutament igual.

¿El maig del 68 va ser el catalitzador de totes aquestes inquietuds?

D. G. Va ser un sotrac profund de la societat francesa. Vaig tenir la sort d’anar a cantar a les fàbriques que estaven en vaga –ni més ni menys que 10 milions de treballadors van deixar de treballar–. De cantar cançons poètiques i humorístiques, contestatàries, sí, però amb un punt simpàtic, a poc a poc anar radicalitzant-nos.

Vostè la que més.

D. G. El juny del 68 les parets es van omplir de pintades que demanaven el retorn a la normalitat i jo, com molta gent, ho vaig rebutjar de pla perquè en realitat els conflictes no s’havien resolt. Només vam aconseguir un salari mínim una mica més alt, però l’explotació capitalista era la mateixa. El meu compromís em va portar a treballar en una fàbrica.

En aquest còmic, el maig del 68 no és només una revolta dels estudiants i obrers, sinó també l’herència de la guerra d’Algèria.

D. G. M’escandalitza quan sento que el maig del 68 només ens ha deixat la revolució sexual. Jo no vaig veure res d’això, potser això va passar a les universitats americanes. A la Sorbona, els estudiants només parlaven de lluites socials. Sí, hi va haver una certa afirmació de les dones, podríem dir que un primer combat feminista. La guerra d’Algèria va ser molt important per als que érem joves llavors.

¿Per què escriu ara aquest llibre? ¿És potser per revelar als joves que tot allò va passar?

J. T. Quan parlem amb els joves ens adonem que no han sentit parlar del passat del seu país. Es passen els dies llegint manga. Fins i tot els periodistes em fan preguntes de veritables ignorants sobre la Primera Guerra Mundial. La veritat és que no ens guia una missió educativa, però sí que volem transmetre no només les dades històriques, sinó també les petites històries.

Per això el treball de Tardi mostra una gran obsessió pels detalls.

D. G. (Riu.) Sí, vam haver d’esbrinar quina era la longitud exacta de les porres de la policia.

J. T. És veritat. Per exemple, quan vaig explicar la captivitat del meu pare durant la Segona Guerra Mundial als tres llibres de ‘Stalag IIB’. Ell ho va consignar tot en un diari: el nom dels pobles, les distancia recorreguda, la temperatura, els problemes amb el menjar. No en vaig tenir prou amb aquestes dades, vaig necessitar recórrer el trajecte des del Bàltic fins a Colònia per imbuir-me de l’ambient.

‘Elise’ és la història més pròxima a l’experiència personal de Tardi. Una cosa insòlita en la seva trajectòria.

J. T. Jo no he percebut l’olor dels gasos de la Primera Guerra Mundial, però sí l’olor del gas lacrimogen el maig del 68. Aquesta és la diferència amb tot el que he fet fins ara. Tot i que jo no era militant. No vaig anar a les fàbriques. Només vaig ajudar a construir barricades. Però allà hi ha les cançons que escoltàvem a la ràdio o els cartells de les pel·lícules que vèiem al cine. Això et torna a una època concreta.

¿Creuen que la lluita de classes, tan important a ‘Elise’, ha perdut la seva raó de ser?

D. G. La lluita ha evolucionat perquè les grans fàbriques automobilístiques o la indústria tèxtil, que eren llocs de resistència, s’han deslocalitzat. El proletariat continua existint en altres llocs, treballa per a nosaltres per molts menys diners. Ara tenim la uberització, la creació de tots aquests treballs precaris on la gent no està unida. Amazon funciona igual. Així que no: la lluita de classes continua sent necessària.

¿Què ha passat amb l’esquerra francesa, que no hi és ni se l’espera?

D. G. S’ha burocratitzat. Ha sigut incapaç d’evolucionar. Amb prou feines hi ha treballadors sindicats. L’únic que els interessa als partits és el poder, no l’interès dels ciutadans.

J. T. El més dramàtic és que passem el temps votant en contra. Hem votat a favor de gent com Macron i Chirac, que ens repel·leixen, per establir un cordó sanitari a l’extrema dreta. És molt frustrant i pesat. Fa molt temps que França va deixar de ser la dipositària dels drets humans.

B G. D’una banda tenim emigrants afganesos o sirians que dormen en tendes de campanya a qui la policia fa la vida impossible i, d’altra banda, refugiats rossos amb ulls blaus ucraïnesos que allotgem a casa nostra mentre inscrivim els seus fills a les escoles. En fi, me n’alegro pels ucraïnesos, però hi ha una discriminació brutal respecte als altres.

¿Una heroïna tan decidida com Adele Blanc-Sec està inspirada en la jove Dominique?

J. T. No. Encara no ens coneixíem. La vaig imaginar un any després de l’Any Internacional de la Dona el 1975.  Va ser una reacció davant els herois masculins carregats de testosterona. Amb prou feines hi havia dones protagonistes en aquell moment, tret de les molt erotitzades, com Barbarella. La meva idea era una protagonista amb la meva professió, periodista, tot i que després no se la veiés treballar gaire.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿I Dominique es va enamorar de Tardi per ser capaç de crear dones així?

D. G. (Riu.) Sí, entre altres coses.