La Pegatina: «Som de Catalunya, però també som de tot arreu»

Adrià Salas: Fa molts anys que viatgem i sempre havíem tingut al cap fer un disc de col·laboracions internacionals. Aquí hem intentat anar-nos-en al territori musical d’aquests grups. Així, per exemple, ‘Down for love’ és un pop que nosaltres no hauríem fet per nosaltres mateixos, però la banda holandesa Chef’Special fa això i ens hem intentat acostar al que fan.

Rubén Sierra: Teníem una gira internacional i va arribar la pandèmia. Però ens vam dir que viatjaríem igualment, d’una manera musical.

Sis de les deu cançons ja s’han anat publicant com a ‘singles’. ¿Això no resta sorpresa a l’àlbum?

A. S.: Sí, però tal com funciona actualment la indústria, necessites fer-ho així. Cada vegada que treus una cançó, Spotify la promociona posant-la en llistes. Amb l’àlbum fa el mateix, però llavors la promoció del disc es limita a només aquell dia i res més, i les cançons no tenen les escoltes que tindrien si les haguessis anat traient com a ‘singles’.

Mana el degoteig permanent i moure cada cançó una a una.

A. S.: I has de decidir quines cançons van directes al disc i es perden, excepte si l’àlbum funciona molt bé. És costós, cal fer vídeos, promocionar-los, però al final aconsegueixes que la gent escolti la cançó tant sí com no.

¿No és una mica estressant tot això?

A. S.: Ho és, perquè has de generar contingut si vols que la gent no et perdi de vista. S’ha d’anar traient una cançó cada mes i mig per a les plataformes de ‘streaming’.

Però si tothom ho acaba fent, es produeix una acumulació de cançons cada setmana i també costarà cridar l’atenció.

A. S.: Ja està passant. És la manera de funcionar. Els grups que comencen no van a buscar el disc, sinó contra el ‘single’, perquè és més barat. Ho va posar de moda el trap i la música urban.

Deien que han buscat col·laboradors per sortir del seu territori habitual. Al principi, els seus pilars eren l’ska i la rumba, gèneres que aquí estan molt diluïts. Hi ha fins i tot un toc fronterer amb el grup californià La Santa Cecilia.

A. S.: Vivim el present. Ara ens venia de gust jugar amb altres estils i hem complert alguns somnis: treballar amb grups que ens han agradat sempre, com ells, Los Auténticos Decadentes, de l’Argentina; Panteó Rococó, de Mèxic, i La Vela Puerca, de l’Uruguai.

¿Mèxic és el país on més públic tenen fora d’Espanya?

R. S.: Holanda i Mèxic. Hem picat molta pedra a Holanda, més de 150 concerts des del 2009.

A. S.: Holanda és un país que, culturalment, és una altra cosa. Les empreses estan obligades a donar part dels beneficis a projectes culturals, la gent es fa voluntària de qualsevol cosa, els festivals comencen a les onze del matí i són familiars, no oci nocturn com aquí.

En aquest disc han repetit amb Tato Latorre, productor que va ser guitarrista de Lluís Llach. ¿Què els ha aportat?

A. S.: Ell també és molt gamberro i comprèn el nostre codi. Els de Sabadell, com ell, i Montcada, nosaltres, ens entenem bé. Toca molt el que sona a la ràdio, treballa amb Dani Fernández, Efecto Pasillo, Maldita Nerea, David Otero, Andrés Suárez, Vanesa Martín... Ens ha buscat una sonoritat més pop, saturada de greus perquè és el seu segell, i ha pensat en com hem de sonar perquè la nostra música agradi a tothom.

Agradar a tothom. ¿És això possible?

A. S.: Bé, arribar a tothom. Després, que cadascú decideixi si li agrada o no. Rosalía ha arribat a tothom.

¿Ara el que feu és més pop i menys revetlla, mestissatge o patxanga?

A. S.: Moltes vegades s’han utilitzat aquestes paraules de manera pejorativa.

‘Patchanka’ és un gran àlbum de Mano Negra.

A. S.: Però quan es parla de rotllo patxanguero de l’estil de Georgie Dann, és un altre concepte. Som un grup que pot tocar al Viña Rock i a Sonorama sense desentonar, i sense ser rock ni indie. Som un grup versàtil, hi cabem a tot arreu, i això ens agrada, no limitar-nos a una veta de mercat.

En aquest àlbum potencien l’anglès, sense deixar el castellà, i no hi ha presència del català. ¿Un gir estratègic?

A. S.: Ve donat pels col·laboradors. El català l’hem reservat per a un epé de sis cançons noves que llançarem al novembre. El 10 de juny estrenarem la primera, ‘Que t’agradi veure’m’, una rumba. Un regal per a la gent d’aquí, que fa 19 anys que ens segueix.

Mirant l’agenda, es podria dir que tenen més bolos en altres llocs d’Espanya que a Catalunya.

A. S.: Aquest any en tenim bastants a Catalunya, però encara no s’han anunciat. Sí que tenim més públic a Madrid que a Barcelona, i fa molts anys que toquem a tot Espanya. Som d’aquí, però també som de tot arreu, i omplim més a les sales d’Holanda que a les de Catalunya.

¿Què hi passa aquí, llavors?

A. S.: Aquí vam començar abans, la nostra carrera ja no és incipient, és estable. Són molts anys tocant i la gent ens ha vist mil vegades.

¿Ja no són la sensació del moment i això es paga?

A. S.: És natural. També li passarà, no sé, a Els Pets, que no poden ser la novetat durant 35 anys. Hi ha modes i és llei de vida. A l’Acampada Jove, la majoria del públic, quan nosaltres començàvem no havia nascut. Si s’ha d’escollir, ¿vas a veure el grup que has vist moltes vegades o el que és novetat i està de moda? És això, i no passa res.

¿I per al 20è aniversari, l’any que ve?

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

R. S.: Farem un llibre-còmic amb totes les nostres anècdotes, i després una altra cosa molt especial.

A. S.: Una gira diferent que encara no podem explicar.