¿Eurovisió ha deixat de ser moderna per posar-se solemne?

¿Està deixant de ser moderna i atrevida Eurovisió, quan sempre, o gairebé sempre, havia sigut l’últim paradís d’una manera lúdica i sense prejudicis de viure la música? Un repàs dels 20 finalistes sorgits de les dues semifinals revela una presència massiva de balades o cançons de vocació elevada, quan no severa, encapçalades per les excepcionals ‘Brividi’, de Mahmood & Blanc (Itàlia), ‘Hold me closer’, de Cornelia Jakobs (Suècia), ‘Saudade, saudade’, de Maro (Portugal), ‘De diepte’, de S10 (Països Baixos) i ‘Not the same’, de Sheldon Riley (Austràlia), temes sobre el desamor, l’absència, l’angoixa juvenil o l’assetjament escolar, amb poc o nul espai per a la frivolitat, la gresca i la purpurina que solem associar a la marca Eurovisió. 

En un any que podria semblar predisposat a la llum i el desenfrenament, després de dos anys llargs de pandèmia i la fosca invasió d’Ucraïna a l’habitació del costat, l’edició del 2022 ha perdut pel camí bona part de les seves propostes més petardes, refrescants i divertides. En la primera semifinal van sortir per la porta del darrere, a més de l’esmentada Ronela Hajati, dues cançons de refrescant estil disco-vintage, ‘Eat your salade’, de City Zeni (Letònia) i ‘Disko’, de LPS (Eslovènia); un homenatge al vell rock dur a l’estil Michael Schenker, ‘Intention’, d’Intelligent Music Project (Bulgària); o una saltironant revisió del millor rock de noies, ‘The show’, de Reddi (Dinamarca). Una cosa semblant passaria en la segona semifinal, quan el vot del jurat i el popular van castigar, a més d’Achille Lauro, el (molt eurovisiu) himne LGTBI ‘I.M.’, de Michael Ben-David (Israel), i la lluminosa canonada pop ‘That’s rich’, de Brooke (Irlanda). Ni millors ni pitjors, però capaços, en un moment donat, de treure del tedi si la cerimònia de dissabte, que s’acaba posant espessa a base d’hiperbalades i grans ambicions argumentals.

Adeu a les ‘dives de ventilador’

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

De les 25 cançons que competiran aquest dissabte a Torí per conquistar el preuat Micròfon de Vidre, tot just vuit (al marge, per descomptat, de l’agitada ‘SloMo’, de Chanel) surten del cànon de la balada o el ritme cuit a foc lent: l’himne rock ‘Jezebel’, de The Rasmus (Finlàndia); la reeixida ‘Llámame’, de WRS (Romania); l’infecciós ‘hit’ electro-pop ‘Lights off’, de We Are Domi (República Txeca) i la bromista joguina disco-pop ‘Give that wolf a banana’, de Subwoolfer (Noruega). A banda, és clar, de les tres propostes de marcat caràcter folklòric: (la favorita) ‘Stefania’, de Kalush Orchestra (Ucraïna), ‘Fulenn’, d’Alvan & Ahez (França) i ‘Trenulețul’, de Zdob și Zdub & Frații Advahov (Moldàvia), aquesta última l’única concessió naïf i entranyable de tot el festival.

Un altre detall: després d’haver-se convertit en grans icones del festival en les últimes dues dècades, les anomenades ‘dives de ventilador’ semblen haver entonat el cant del cigne en l’Eurovisió 2022. Ja saben: dones de veu espectacular i actitud demolidora, poder escènic, sonoritat mediterrània i, sobretot, melena al vent: la xipriota Ivi Adamou, l’àzeri Safura, la ucraïnesa Ani Lorak o les gregues Kalomira i Helena Paparizou, per triar un repòquer d’estrelles d’un altre temps. Aquest any l’oferta de dives ja anava a la baixa, tot just Andromache (Xipre), l’esmentada (altre cop) Ronela Hajati, i, lluny ja dels rampells ètnics, Emma Muscat (Malta). La qual cosa deixa sola, en la subcategoria del cop de maluc..., Chanel.