Chanel mana: ha arribat el torn d’Espanya a Eurovisió

A Espanya sempre li ha costat afinar el tret a Eurovisió. De fet, sembla que les úniques dues victòries que el nostre país atresora van arribar gairebé d’imprevist: Massiel amb la seva interpretació in extremis després de la insolència de Serrat i Salomé amb aquell premi a quatre que va quedar en terra de ningú. És cert que després han arribat grans propostes de la mà de Mocedades, Bravo, Anabel Conde o Sergio Dalma... però sempre ens ha faltat alguna cosa per arribar a aquest clímax que fon Europa. Aquest dissabte, Chanel l’ha assolit amb escreix. Ens ha tornat la glòria que havíem perdut fa 27 anys: un tercer lloc i 459 vots. I tot i que és cert que Rosa López i Beth ens van il·lusionar de cap a peus, la realitat és que la possibilitats de guanyar llavors no eren tantes.

SloMo ho tenia tot per arrasar: una posada escena d’infart, una melodia actual, un equip de ball vertiginós, un carisma únic... i sobretot una cantant a l’altura de fer tot això de manera impol·luta davant 200 milions d’espectadors. Possiblement, gairebé sense adonar-nos-en, hàgim estat davant la candidatura espanyola més rodona del nostre pas pel concurs. La medalla de bronze sembla d’or, ja que l’ímpetu i la llibertat amb què ha treballat eren totalment desconegudes a Espanya. I, ull, és addictiu.

El seu triomf porta a col·lació casos en què, si bé la base era bona, alguna cosa va fallar a l’arribar a l’escenari. Per exemple, Barei, Soraya o Ruth Lorenzo. Elles volien portar apostes trencadores, però van topar amb TVE. Així que van haver d’adaptar el seu staging com van poder... el que, sens dubte, va fer que brillessin menys del que mereixien. No perquè les seves cançons fossin dolentes, ni les seves condicions vocals no estiguessin a punt, sinó perquè els van faltar altres elements per tancar el pack complet. Una cosa que, a Eurovisió, es premia. I molt. Com ha passat amb Chanel, que s’ha emportat el carinyo dels jurats de 34 països, dels quals vuit ens van donar la màxima puntuació. El doble dels que Betty Missiego va aconseguir el 1979. El nostre rècord fins ara.

Per primera vegada, Espanya s’ha col·locat arran de Suècia o Itàlia, les eternes favorites. Aquests dos països marquen tendència cada any, precisament, per això: busquen la perfecció en les seves preseleccions i, després, la traslladen al festival. Ni més ni menys. La feina la porten feta des de casa, per això funcionen tan bé sempre. Fins i tot aquest 2022, que han assolit el quart i sisè lloc respectivament. Una fórmula que també ha experimentat, després de lustres de fracassos, el Regne Unit. El seu Space Man ha sigut devastador en tots els sentits.

Sobre Ucraïna, no cal afegir gran cosa. El factor emocional ha jugat un paper clau... tot i que és part del joc. Les cançons mouen sentiments i, com en qualsevol art, ens enamorem amb el cor. Kalush Orchestra ens ha cantat des del dolor i, davant un crit així, és impossible no sentir-se en deute. Que sí, que Eurovisió és un concurs musical... però, escolta, emocional també. Recordem, en aquest sentit, les històries de superació de Salvador Sobral (Portugal), Neta (Israel) o Duncan Lawrence (Països Baixos). Fet que no resta cap mèrit a Chanel. Al contrari: ella sola ha aconseguit que la seva cançó agradi tant a França o Alemanya com a Armènia o Montenegro. I això està a l’abast de molt pocs. Amb la pena darrere o sense.

PREPARATS PER A L’ÈXIT

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En els últims anys, Espanya ha tingut l’oportunitat de sortir del test. No obstant, en moltes hem preferit pecar de conservadors en lloc de cridar l’atenció. Aquest és el cas de Lo malo, d’Ana Guerra  i Aitana. O Muérdeme, de María Escarmiento. I, si mirem una mica més enrere, topem amb Amante de la luna, de Melody i Los Vivancos. Sense oblidar La reina de noche, de Mirela. O La revolución sexual, de La Casa Azul. Aquí, de vegades, ens ha fet por portar la bandera... perquè això implica enfrontar-se a l’èxit i això ens aterreix quan no estem preparats.

What a Top 4 though! 🇺🇦🇬🇧🇪🇸🇸🇪 pic.twitter.com/OXP8Lugyw5

— Eurovision Song Contest (@Eurovision) 15 de mayo de 2022

Ara sí que ho estem. O més ben dit volem estar-ho. Guanyar Eurovisió és el triomf de la nostra cultura. D’allò que ens fa tan especials com pròxims. ¿Què ens uneix amb Albània? ¿O amb Noruega? La música. Aquella que brolla de les venes. La de veritat. Chanel ha sigut pura essència espanyola. El seu poder, el seu sabatejo, la seva gràcia, la seva mirada, la seva presència... han servit perquè Europa torni a parar-nos atenció. Sobretot, en un moment en què el patrimoni hispà és font d’admiració. El següent repte serà mantenir això que avui ens sembla una al·lucinació. Espanya s’ha col·locat al camí adequat per vèncer els pròxims anys. Toca afinar una miqueta més. Però, almenys, tornem a competir. Aquesta vegada, sí.