Les 10 pel·lícules més esperades del Festival de Cannes 2022

En la seva 75a edició, com de costum, han intentat nedar i guardar la roba. El seu planter inclou, d’una banda, velles glòries que, s’ha d’admetre, a hores d’ara han perdut part de la seva capacitat per sorprendre i entusiasmar –els germans Dardenne, Hirokazu Koreeada, Jerzy Skolimowski–, mentre que de l’altra hi ha noms que encarnen apostes per al futur –Lukas Dhont, Léonor Serraille– i, al mig, és cert, una mica de tot. Això entre els 21 títols que competeixen per aquest preuadíssim guardó. Però el festival de Cannes, no ho oblidem, és un mastodòntic mostrari de centenars de pel·lícules. I tot i que destacar-ne només 10 pot semblar una insensatesa, no només Cannes té problemes d’espai..

Seqüela de la pel·lícula que va convertir Tom Cruise en una estrella –‘Top Gun’ (1986), aquell clàssic dels vuitanta sobre perilloses acrobàcies a bord d’avions de combat i partits de voleibol carregats de subtext homoeròtic–, no només és un dels ‘blockbusters’ de l’any, sinó també, es diu, una nostàlgica reivindicació de l’espectacle hollywoodià que exigeix ser experimentat davant la gran pantalla. Arribaàr als cines de tot el món la setmana que ve.

Malgrat que Serra és gairebé tan assidu a Cannes com Pedro Almodóvar –el va visitar per primera vegada el 2006 per presentar el seu segon treball ‘Honor de caballería’–, fins ara no havia tingut ocasió de competir per la Palma d’Or. En el seu setè llargmetratge, el gironí explica la història d’un escriptor que torna a la seva llar a la Polinèsia Francesa després d’aconseguir un gran èxit amb un dels seus llibres però, un cop allà, es veu fuetejat per la crisi creativa. Es tracta d’una coproducció entre Espanya, França, Alemanya i Portugal.

Es desconeix el motiu pel qual aquest certamen ha tardat tants anys a convidar a la seva competició oficial la que sens dubte és una de les figures més destacades del cine actual, però, com se sol dir –tot i que no sigui cert–, mai és tard per esmenar errors. En la seva quarta col·laboració amb l’actriu Michelle Williams, Reichardt retrata una artista novaiorquesa que, a punt d’estrenar l’exposició més important de la seva carrera, utilitza el caos vital que l’embolica com a font d’inspiració creativa.

Cinc anys després de convertir-se en un dels guanyadors de la Palma d’Or més inesperats de la història recent gràcies a ‘The Square’ (2017), Östlund torna a competir en aquest certamen amb la seva primera pel·lícula rodada en anglès. Centrada en un grup de personatges que recalen en una illa deserta quan naufraga el luxós iot en el qual navegaven, promet funcionar com un nou mostrari de les habilitats del director suec amb la comèdia negra i la crítica de la podridura humana. 

La segona pel·lícula que Denis presenta en festivals des de començament d’any –fa només uns mesos va recollir a la Berlinale l’Os de Plata a la Millor directora gràcies a ‘Both sides of the blade’– és, a més, la primera de la seva filmografia que competeix en la secció oficial ni més ni menys que des de ‘Chocolat’ (1988). Basada en la novel·la homònima publicada per Denis Johnson el 1986 i ambientada en Nicaragua durant la revolució sandinista, relata com un home de negocis anglès i una periodista nord-americana s’inicien un apassionat romanç i, just després, es veuen atrapats en un laberint de mentides i conspiracions.

Cronenberg és un dels directors predilectes de Cannes que mai han guanyat la Palma d’Or –Almodóvar i Jim Jarmusch, per exemple, també formen part d’aquest grup– i aquest any torna al festival després de vuit anys sense fer cine. La seva nova pel·lícula es titula igual que el migmetratge que ell mateix va dirigir el 1970, però explica una història diferent: en un futur en què l’evolució humana accelerada és possible, un artista decideix convertir l’extirpació d’alguns dels nous òrgans corporals que li han brotat en un espectacle teatral.

Fa anys que Sorogoyen passeja les seves ficcions pels festivals més importants del món, però la seva sisena pel·lícula és la primera que es fa un lloc en la selecció del certamen gal. Protagonitzada per dos dels grans talents actorals del cine francès, Denis Ménochet i Marina Foïs, acompanya una parella enfrontada a l’hostilitat dels habitants del poble gallec al qual s’acaben de mudar. Com de costum en el seu cine, el madrileny firma el guió al costat d’Isabel Peña.

El 1996, Assayas va presentar en aquest festival el seu sisè llargmetratge, ‘Irma Vep’, en el qual la gran Maggie Cheung encarnava una actriu contractada per interpretar el personatge del títol en un ‘remake’ de la mítica pel·lícula muda ‘Les Vampires’ (1915), de Louis Feuillade. Gairebé tres dècades després, durant les quals s’ha convertit en habitual de la Croisette –va ser guardonat amb el premi al millor director gràcies a ‘Personal Shopper’ (2016)–, el director francès torna a Cannes per a aquest ‘remake’, compost de vuit episodis i protagonitzat per Alicia Vikander. 

Notícies relacionades

El D’A Film Festival: la primera línia del cine d’autor acudeix en estampida

‘Alcarràs’, de Carla Simón, inaugurarà el D’A Film Festival Barcelona 2022

Park va guanyar sengles guardons importants en aquest festival gràcies a ‘Oldboy’ (2004) –Gran Premi del Jurat– i ‘Thirst’ (2009) –Premi del Jurat– i el 2016 va ser injustament ignorat pels jutges després de presentar aquí ‘La donzella’. La seva nova pel·lícula explica la història d’un detectiu que s’enamora d’una misteriosa viuda que no és sinó la principal sospitosa de l’assassinat que està investigant.

Un assassí en sèrie s’embarca el que considera una missió divina: netejar Mashhad, ciutat sagrada, de les prostitutes que deambulen pels carrers i les infesten d’immoralitat i corrupció. Després d’assassinar-ne algunes, es desespera a causa del desinterès que el públic mostra per la seva obra. És la història que narra la nova pel·lícula d’Abbasi, el cineasta iranià establert a Dinamarca que el 2018 va ser aclamat –i premiat– a Cannes gràcies a ‘Border’, fascinant barreja de romanç, cine de terror i folklore escandinau.