El prodigi de ser Iggy Pop als 75 anys

Celebrem que Iggy Pop (Muskegon, Michigan, 1947) està en magnífica forma, modulant (només una mica) el personatge al seu recorregut d’aquests dies per Europa, preparat per trencar la seva dècada d’absència als escenaris catalans amb el concert únic programat al Festival de la Porta Ferrada, de Sant Feliu de Guíxols, el pròxim 29 de juliol. A l’home no li cau la casa a sobre: són quatre mesos de gira pel continent, incloent 13 dates a França, potser el seu país europeu favorit (a la chanson del qual es va acostar en dos simpàtics discos, Préliminaires, 2009, i Après, 2012). Allà hi va haver el bolo de diumenge a La Halle aux Grains, de Tolosa, al qual va acudir aquest diari. Un Iggy amb el seu imperial rang vocal i aquests greus que retrunyen, showman dominador, amb jaqueta o sense, rèptil amb la pell marcada per estries i vestigis de cicatrius, dient-nos que als 75 potser sigui massa tard per renunciar al rock’n’roll.

Repertori més obert

Si bé, les últimes vegades que vam poder veure’l ho va fer amb The Stooges i en festivals grans (entre el 2005 i el 2012 va passar pel Primavera Sound, el Cruïlla i els extints Summercase i Doctor Loft), aquesta gira apunta als teatres i auditoris mitjans, amb proximitat i propensió als matisos. I ara, a l’haver-se desposseït de The Stooges, pot obrir l’enquadrament i cobrir parcel·les de la seva carrera en solitari que havien quedat desateses, com l’etapa berlinesa de finals dels 70, que aporta cinc cançons al repertori.

Té banda per a això, un bonic septet (cinc francesos) que inclou, novetat, un teclista i dos metalls subministradors d’altres textures des de l’arrencada a base de Five foot one, del disc New values (1979). L’artista, amb americana sense res a sota, flexionant-se com si fos de plastilina i còmode en el seu paper d’aristòcrata punk, tan prest a la ferocitat com al monòleg solemne: dels mil·lenaris ‘TV eye’ i ‘Gimme danger’ a números ennuvolats i interromputs com els de l’últim àlbum (‘Loves missing’ i ‘Free’, úniques mencions), així com ‘The endless sea’ i aquella ‘Mass production’ repescada de ‘The idiot’ (1977), fruit de la seva aliança amb David Bowie. Moments per a un refinat joc de guitarres estridents a càrrec de Greg Fauque i Sarah Lipstate (paisatgista sònica més coneguda com a Noveller).

Aquella banda bruta i pobra

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vandalisme de bon llinatge a La Halle aux Grains, exquisida sala de concerts simfònica (i seu de l’Orchestre National du Capitole de Tolosa), on vam poder comprovar què significa ser Iggy Pop als 75. Lleial a la seva essència i incapacitat per convertir-se en algú diferent a hores d’ara. Delectant-se el sentir al seu tors despullat el tacte del públic, a l’endinsar-se a la platea, a ‘Lust for life’ i ‘The passenger’, i recordant aquella banda «bruta i pobra» que va existir «fa molt temps», The Stooges, la cançó favorita de la qual, va dir, és ‘I’m sick of you’.

Mai aquest rock de Detroit va sonar tan preciosista, i el bany d’himnes (‘I wanna be your dog’, ‘Search and destroy’) es va creuar amb pistes d’un altre calat, herència de l’avantguarda alemanya, com el ciberfunk de ‘Sister midnight’, la somnàmbula ‘Nightclubbing’ i una versió de ‘Hero’, de Neu!, «el millor grup de krautrock», amb capes granulades d’electrònica, que va cantar ballant amb una entusiasta fan que podria ser la seva neta. Ser Iggy Pop sempre ha sigut prodigiós, i als 75, una mica més.